12. A EN FIDEL AMB ADMIRACIÓ

El petit cos fred i encarcarat del nen de set anys Miquel Puigdevall, mort a la vetlla per un desconegut, fou trobat a trenc d’alba junt a la font de la plaça del meu poble.
Però, pel que semblava, Miquel Puigdevall, rostre serè i somniador, se’n reia dels homes estirat a la plaça. Al menys així van coincidir i manifestar el metge, la policia, els familiars i tota la gent que d’arreu de la comarca van venir en estranya comitiva a contemplar l’insòlit esdeveniment.

Ferits en l’amor propi, en sessió solemne de l’ajuntament hom acordà que, una de dues: o el cadàver canviava radicalment d’actitud envers els seus co-vilatans o, del contrari, seria postergat a la indiferència allà, a terra, junt a la font de la plaça.
En poble en pes recolzà dignament i entusiasta la proclama de l’ajuntament. Fins i tot la mare de la criatura opinà que sempre havia estat un desvergonyit el seu fill.

Una sola persona en tot el veïnat es mostrà disconforme: en Fidel de cala Criminala qui, amb raons de pes i la clarividència que dona el rom de canya, argumentà que de cap manera un mort tan rialler havia de desaprofitar-se d’aquella manera. Sempre havia pensat que el cementiri del poble era fonamentalment trist. Més d’una vegada li havien fet veure els firaires forasters:
“I quin cementiri més trist teniu!, no us fa vergonya?”.
​I la veritat sigui dita, li feia vergonya!. Per la qual cosa proposava col·locar el nou occís al bell mig del cementiri amb el decidit propòsit de canviar els aires de l’indret, que ja convenia... A en Fidel se li va dir simple i planerament que callés, que ja n’hi havia prou que la seva mare hagués matat a ganivetades al cobrador de la llum feia sis anys, que no aconseguiria ara ell matar la dignitat del poble i que, en definitiva, una burla com la que eren objecte no podia passar sense ésser degudament castigada. Miquel Puigdevall fou condemnat “post mortem” a romandre ignorat vora la font de la plaça.

Hivern i estiu, a sol i serena, hauríeu vist impassible i burleta el nen de set anys mort a la vetlla.
Al principi no hi havia persona al poble que al menys una vegada al dia s’atansés a contemplar-lo. Les dones hi feien rotllana, els homes passaven de pressa guaitant de reüll, pels nens era tema de meditació... caram de Miquel, que n’era de tossut!.

En Fidel de cala Criminala va fer un nou amic: constant, alegre, atent... llargues converses als vespres d’estiu.
I el dimecres, mercat! Quin garbuix, quina animació per veure a en Miquel!...
I així, per uns mesos, el mort, fou la vida del poble.
Ara és hivern. El somriure s’ha esborrat del rostre del nen. El mort eixerit i rialler està trist i cansat. En Miquel se’ns en va.

​Quan un matí de febrer s’ha esborrat sota la neu l’última traça d’un somriure infantil, en Fidel ha pensat trist però no sol que res per sempre.