4. A POC A POC I BONA LLETRA
Diumenge, 18 de desembre del 2003.
Encara no havia començat l’hivern i ja portàvem una setmana de fred intens. A les vuit del matí, quan em vaig llevar, tot continuava igual: el termòmetre de la finestra marcava tres graus sota zero, la gebrada enfarinava els camps veïns i la boira amb prou feines deixava entreveure les cases de l’altra costat de carrer.
A casa tothom dormia i a fora hi havia una calma poc habitual: era el dia ideal per abrigarme, agafar la càmera, sortir de casa de puntetes i perdre’m pels camins de Cassà.
Cap a les deu ja feia una bona estona que caminava entre una boira espessa sense rumb definit, perseguint les imatges fantasmals que anaven apareixent davant de l’objectiu de la meva càmera. Completament abduït en la captació de paisatges canviants i misteriosos, em sentia com un nàufrag, lluny de tot, sol i perdut enmig d’un oceà de cotó.
Aleshores, el lladruc d’uns gossos a la llunyania va trencar l’encanteri i va tornar-me a la realitat: em trobava a la riba dreta de la riera Verneda, just a sota el pont de la carretera i alguna cosa estava passant a prop meu.
Vaig aturar-me i vaig parar l’orella: els lladrucs es van anar fent cada vegada més propers i, per uns moments, vaig tenir la certesa de que els gossos empaitaven un animal que corria en la meva direcció. Em va semblar sentir, molt lluny, crits de caçadors.
Em vaig quedar quiet, esperant enmig de la boira. Llavors, i durant uns llargs segons, es va fer un silenci expectant.
En aquell precís instant, amb una violència brutal, un enorme senglar va aparèixer per la meva dreta, a l’altra banda de riera i, com una exhalació, va córrer travessant per sota del pont. Després, va fer un gir brusc i, tot derrapant, va desaparèixer mentre enfilava pel corriol en direcció al Trust.
Em va agafar totalment desprevingut. Vaig quedar absolutament astorat i meravellat alhora, pel que acabava de presenciar . Van ser menys de cinc segons però recordo que em va impressionar el silenci dramàtic de la bèstia mentre corria desesperada, la seva potència de gambada i la seva determinació per sobreviure.
Sense temps de reacció, de seguida vaig sentir els crits dels gossos que, cada vegada més nerviosos, s’acostaven ràpidament. Pocs segons després, dos gossos joves, grans i valents van aparèixer bordant histèrics, van córrer travessant per sota el pont de Verneda i van seguir, rectes, amunt pel costat mateix de la riba esquerra de la riera en direcció al Molí. La seva potència de gambada i la seva determinació no tenien res a envejar a la del senglar.
De seguida vaig ser conscient que havien errat la traça: amb el gir sobtat, el senglar havia
aconseguit despistar els gossos. Passaria un temps preciós abans no s’adonessin que l’havien perdut de petja i reculessin per trobar de nou de traça. La presa guanyava opcions.
Aleshores, amb un punt de pausa, gairebé tímidament, va aparèixer un altre gos. Ros, camacurt, tranquil i silenciós, semblava molt vell i coixejava una mica –o potser només és que estava cansat-. Concentrat, amb el morro enganxat al terra, va dedicar-me una mirada de reüll i, amb la calma i serenor que només dona l’experiència, amb pas lent però segur, va seguir, cap a la dreta, pel corriol del Trust.
Lluny, Verneda amunt, vaig sentir lladrucs de frustració. Llavors es va fer el silenci i la boira ho va tornar a embolcallar tot.
Una mica atordit vaig re emprendre el camí.
Encara no havia començat l’hivern i ja portàvem una setmana de fred intens. A les vuit del matí, quan em vaig llevar, tot continuava igual: el termòmetre de la finestra marcava tres graus sota zero, la gebrada enfarinava els camps veïns i la boira amb prou feines deixava entreveure les cases de l’altra costat de carrer.
A casa tothom dormia i a fora hi havia una calma poc habitual: era el dia ideal per abrigarme, agafar la càmera, sortir de casa de puntetes i perdre’m pels camins de Cassà.
Cap a les deu ja feia una bona estona que caminava entre una boira espessa sense rumb definit, perseguint les imatges fantasmals que anaven apareixent davant de l’objectiu de la meva càmera. Completament abduït en la captació de paisatges canviants i misteriosos, em sentia com un nàufrag, lluny de tot, sol i perdut enmig d’un oceà de cotó.
Aleshores, el lladruc d’uns gossos a la llunyania va trencar l’encanteri i va tornar-me a la realitat: em trobava a la riba dreta de la riera Verneda, just a sota el pont de la carretera i alguna cosa estava passant a prop meu.
Vaig aturar-me i vaig parar l’orella: els lladrucs es van anar fent cada vegada més propers i, per uns moments, vaig tenir la certesa de que els gossos empaitaven un animal que corria en la meva direcció. Em va semblar sentir, molt lluny, crits de caçadors.
Em vaig quedar quiet, esperant enmig de la boira. Llavors, i durant uns llargs segons, es va fer un silenci expectant.
En aquell precís instant, amb una violència brutal, un enorme senglar va aparèixer per la meva dreta, a l’altra banda de riera i, com una exhalació, va córrer travessant per sota del pont. Després, va fer un gir brusc i, tot derrapant, va desaparèixer mentre enfilava pel corriol en direcció al Trust.
Em va agafar totalment desprevingut. Vaig quedar absolutament astorat i meravellat alhora, pel que acabava de presenciar . Van ser menys de cinc segons però recordo que em va impressionar el silenci dramàtic de la bèstia mentre corria desesperada, la seva potència de gambada i la seva determinació per sobreviure.
Sense temps de reacció, de seguida vaig sentir els crits dels gossos que, cada vegada més nerviosos, s’acostaven ràpidament. Pocs segons després, dos gossos joves, grans i valents van aparèixer bordant histèrics, van córrer travessant per sota el pont de Verneda i van seguir, rectes, amunt pel costat mateix de la riba esquerra de la riera en direcció al Molí. La seva potència de gambada i la seva determinació no tenien res a envejar a la del senglar.
De seguida vaig ser conscient que havien errat la traça: amb el gir sobtat, el senglar havia
aconseguit despistar els gossos. Passaria un temps preciós abans no s’adonessin que l’havien perdut de petja i reculessin per trobar de nou de traça. La presa guanyava opcions.
Aleshores, amb un punt de pausa, gairebé tímidament, va aparèixer un altre gos. Ros, camacurt, tranquil i silenciós, semblava molt vell i coixejava una mica –o potser només és que estava cansat-. Concentrat, amb el morro enganxat al terra, va dedicar-me una mirada de reüll i, amb la calma i serenor que només dona l’experiència, amb pas lent però segur, va seguir, cap a la dreta, pel corriol del Trust.
Lluny, Verneda amunt, vaig sentir lladrucs de frustració. Llavors es va fer el silenci i la boira ho va tornar a embolcallar tot.
Una mica atordit vaig re emprendre el camí.
