11. DROGA DURA

Ell havia perdut el compte del temps que portava assegut al sofà davant de la televisió amb els auriculars posats mirant sèries una darrera l’altra . Quan, contra la seva voluntat, s’adormia al sofà, al matí s’afanyava a buscar el lloc on s’havia quedat adormit per continuar on ho havia deixat. Només s’aixecava per anar al lavabo i menjar el que trobava a la nevera i als armaris. El seu estat era lamentable: no s’havia canviat, no s’havia afaitat i no s’havia dutxat des de feia el que semblava una eternitat. Tenia ulls de peix passat. El menjador estava fet una merda, ple d’ampolles buides tirades per terra, embolcalls de plàstic, llaunes de tonyina i tovallons de paper.
El dijous al matí li va semblar que algú tocava el timbre del portal però en aquells moments es trobava en un tuguri d’un carreró fosc de Chicago a punt de besar una rossa de morros vermells.

Ella s’havia instal·lat entre el lavabo i a l’habitació. Asseguda a la tassa o estirada al llit, la llum del mòbil es reflectia permanentment en el seu rostre. Havia tingut un gran disgust quan, per primera vegada, va quedar-se sense bateria i els segons que va trigar en endollar el mòbil i reiniciar-lo li van semblar eterns. Ara el tenia permanentment endollat. Notava una mena d’escalfor eròtica a la seva mà. Obsessivament enviava, llegia, mirava, contestava missatges de text, correus, vídeos, imatges, tot el que podia a tothom que podia. De nit esperava amb ànsia una resposta que no arribava.
Després d’anys d’abstinència havia tornat a fumar d’aquell paquet amagat a les golfes. No es reconeixia. Al menys ella les poques estones que dormia ho feia en el seu llit i no com el seu home que dormia al sofà del menjador.
El dijous ella també va sentir el timbre però en aquells moments estava a Ambosselli, contemplant expectant la cursa de la gasela, a punt de ser encalçada pel guepard.

​Ell i ella. El divendres al vespre havien coincidit al lavabo. Ella va pensar que ell feia pudor i tenia ulls de peix passat. Ell amb prou feines la va reconèixer. Es van saludar breument.
 
El dilluns el bar de la terrassa del davant del  pis va obrir després d’unes breus vacances. Els crits i aldarulls dels Homo Medinensis (un rar espècimen entre Cromanyó i Neandertal) els van despertar del seu ensonyament. Acte seguit van pujar a l’estudi i es van instal·lar davant la pantalla de l’ordinador.
I encara hi serien si no fos perquè el dissabte de la setmana següent el CEM, avisats pels veïns, se’ls va endur  a l’Hospital Psiquiàtric de Salt on actualment hi fan estada.