14. EL CINEMA CÈNTRIC

Me’n vaig anar al Cèntric. La taquillera s’ho té molt ben muntat. Té una tieta seva lligada allà al darrera i la ruixa amb una manguera. Li vaig dir:

-“Collons, com és que s’hi plou aquí a dins?”-. Però després ja vaig veure que no: tenia una manguera endollada i regava la seva tia. Cada loco con su tema.

​El porter està assegut i males llengües diuen que està mort ja fa dos anys. Jo, com que sempre l’he vist igual a aquell home ja no en foto cas. D’acomodador en tenen un que diuen que és avi del porter. Es passa la pel·lícula al lavabo, se’l veu per una finestreta que parla sol tota l’estona.

A mitja pel·lícula ja se n’aixeca un que en vol matar un altre del darrera:
- “Cogedme que lo mato, cogedme que lo mato!”. Ja hi som!, cada dia la mateixa funció!.
- “Callarse coño!”. I... au, tots els vells de l’asil mig histèrics cridant i plorant. L’acomodador s’ho esperava: obre la porta del lavabo, pistola en ma, i crida suant sang:
-“Manos arriba, esto es un atraco!”. S’obren els llums i es tornen a tancar, es tornen a obrir i es tornen a tancar.
- “El que se mueva es hombre muerto!”.
“Dios mío, nos van a asesinar!” –crida la senyora que li tocava dir al final: “todos murieron, mi capitàn”.
La senyora que havia de dir “Dios mío nos van a asesinar” té un atac d’histèria agrejat per un d’hèrnia. Crida i esvalota.

​La tercera fila, que dormia, es desperta sobresaltada. El maquinista comença a cremar el cinema: “Vosotros lo habéis querido, miserables!”. En pocs instants, en cinema crema pels quatre costats. L’endemà els diaris no en deien res: al Cèntric això passava cada dia.