9. EL MAS TROBAT
Cassà de la selva, novembre del 2025.
El meu nom és Fidel Bonàs i soc llicenciat en Física Quàntica per la Universitat Catòlica de Pionyang (Corea del Nord). És poc probable, però potser algú em recordi d’un judici sumaríssim que, fa uns anys, va tenir lloc al Jutjat de Primera Instància de Sant Feliu de Pallerols arrel de la demanda que jo mateix vaig interposar al notari del poble, el senyor Rossend Recolons i Cantalozella.
En el seu moment se’n va parlar molt i puc dir que es va fer justícia. El notari va ser declarat culpable, jo vaig rebre la corresponent indemnització i (segons la premsa) ambdós vam desaparèixer poc temps després de la sentència per dedicar-nos “a viure la vida, que són quatre dies”, en paraules textuals del Diari de Girona. (Per a més informació, llegiu l’opuscle “Un fred criminal”)
El cert, però, és que no vaig desaparèixer, si res més, no del tot. És veritat que vaig estat uns anys pràcticament il·localitzable per diversos països de l’Amèrica Central, on vaig posar en pràctica tota una sèrie de tele-transportacions espai-temporals. També és cert que he tingut problemes amb la justícia i que he hagut de fugir cames-ajudeu-me més vegades de les que voldria...
Però ja fa gairebé tres anys que vaig tornar, estic retirat (no jubilat, encara soc jove), i fins fa poc vivia en unes golfes precàriament condicionades a Cassà de la Selva on intentava portar una vida anònima i ordenada.
Em llevava a les vuit i a quarts de nou ja estava prenent un cafè amb llet (amb sacarina, si us plau) i un croissant (normal, no de xocolata) a cala Punyalada. Llegia el diari, els dimecres feia un vol pel mercat i a una hora prudencial m’instal·lava en un banc del Passeig, al costat d’uns simpàtics i exòtics africans que em van acollir com si fos de la família. Vaig aprendre quatre paraules de saragulé, em van regalar una gelava i sovint els acompanyava a la mesquita. Regularment dinava a can Quinze un plat de verdura -sense sal- i alguna cosa a la planxa i, després d’una migdiada, anava al Casino a fer el canari...
Però aquesta vida "anònima i ordenada" (que em feia pràcticament indetectable per a la Interpol) no hauria d’amagar els meus progressos en l’estudi de la Física Quàntica.
De fet, al final d'aquesta etapa vaig estar immers en un cas extraordinari de transmutació espai-temporal que succeeix infinitament i en bucle a les muntanyes de les Gavarres i que ha suposat un canvi radical en la meva vida.
El fenomen se’m va revelar de manera totalment fortuïta en el curs d’una de les meves caminades a la recerca de les forces tel·lúriques que emanen dels sepulcres megalítics. Després de completar la GEO localització de dos possibles enterraments de l’Edat del Bronze cap a la banda de Romanyà i quan, ja anava de tornada, de sobte i sense que me n’hagués adonat abans, vaig topar-me amb un cartell on s’hi podia llegir: El Mas Trobat. En aixecar la vista vaig veure a menys de 200 metres a l’esquerre del camí un mas enorme, d’aspecte antiquíssim del qual mai n’havia tingut notícia. La visió va durar uns instants i el mas, com per art d’encanteri, va desaparèixer de la mateixa manera que havia aparegut. De cua d’ull vaig veure com el cartell, abans de fondre’s en el no-res, es transmutava en un revelador i explícit: el Mas Perdut.
Podeu imaginar-vos el meu astorament. Tot i els anys dedicats a l’estudi de la Física Quàntica, que aparegui i desaparegui un mas d’aquesta manera no és una cosa que passi cada dia. Però la meva experiència em va fer reaccionar ràpidament de manera que vaig recular uns metres i vaig refer els meus passos per tal de reproduir el fenomen. De nou va aparèixer i desaparèixer el Mas Trobat/Perdut. Però aquesta vegada el mas no era la massa monolítica, gairebé fortificada que havia vist abans, ara s’havia convertit en una petita cabana amb sostre de palla, amb prou feines una barraca...
Durant una bona estona vaig provocar la recreació del fenomen i el resultat era sempre el mateix: el mas apareixia per breus instants per, acte seguit, fondre’s en el no-res. Cada vegada que apareixia, adoptava una forma diferent en el que semblava una seqüència lògica de la seva evolució històrica.
El fenomen era un cas de manual. Per raons amb prou feines comprensibles el Mas Trobat es trobava perdut en una dimensió desconeguda on el temps i l’espai s’encreuaven capriciosament...
Completament atordit per la descoberta vaig tornar a casa amb el convenciment de que a partir d’aquest moment s’obria una nova etapa en la meva vida, una etapa plena d’expectatives. Estava a punt de convertir-me en el primer home que demostraria amb un exemple pràctic les teories més fantàstiques de la Física Quàntica. El meu nom apareixeria en els llibres d’Història de la Ciència i, qui sap si seria mereixedor del Premi Nobel de Física.
Però, per això, havia de desentrellar el misteri del Mas Trobat i els mecanismes que regien el fenomen.
Primer vaig acudir a la Ciència i així, després d’una recerca exhaustiva a nivell mundial, vaig arribar a la conclusió que enlloc es donava ni s’havia donat mai un fenomen semblant. Per molt que vaig estudiar tot el publicat fins al moment, no vaig ser capaç de trobar res on agafar-me per donar una mínima explicació científica al comportament del mas. Per què el Mas Trobat es transmutava, apareixia, desapareixia i canviava de forma? Com havia arribat a aquest punt? Per què només ho podia veure jo? De quina manera la meva mirada sobre el mas influïa en el seu estat? Hi havia un munt de preguntes per a les quals no tenia resposta.
Amb el pas dels dies i davant de la impossibilitat d’avançar en la solució del problema, la meva frustració va anar en augment fins a entrar en una profunda depressió. Com una ànima en pena m’hauríeu vist rondar sense rumb pels carrers de Cassà fet una pelleringa.
I no sé fins on hauria arribat sinó fos perquè un dia, entrant a casa, vaig trobar-me a la bústia una octaveta on el “GRAN ILUSTRE VIDENTE MÁGICO AFRICANO MAESTRO YANGO CHAMÀN” oferia els seus serveis a la comunitat.
A l’octaveta s’oferia textualment a proporcionar “Ayuda a resolver problemas con rapidez y garantía, en la suerte, el amor, la salud y el trabajo”
A continuació especificava: "El maestro Africano, gran médium espiritual, mágico con poderes naturales y experiencia en todos los campos de la alta magia africanos, resuelve todo tipo de problemas y dificultades por difícil que sea: enfermedades crónicas, judiciales, matrimoniales, conocedor de los secretos, protección, depresión, mal de ojo, limpieza, suerte, juegos de azar, romper ligadura, impotencia sexual, dejar drogas y lo más eficaz para recuperar la pareja y atraer las personas queridas, encontrar pareja, amarres y cualquier problema matrimonial, él tiene los espíritus mágicos más rápidos que existen y cualquier otra dificultad que tengas en el amor lo soluciona immediatamente con resultados al 100% garantizados de 3 a 7 dias como máximo. Todos los dias de 8:00 a 23:00 h. Idiomas: Español, Francés e Inglés".
I a continuació dos números de telèfon.
El Gran Maestro Yango Chamán vivia en un entresol fosc i una mica atrotinat dels pisos del Sagrat Cor de Maria, un edifici d'una altra època que semblava amenaçar ruïna i on la majoria dels africans del poble hi vivien en unes condicions força lamentables. Hi havia roba estesa per tot arreu, els balcons estaven plens de bicicletes atrotinades i a la minúscula placeta del davant la mainada jugava a futbol. De fons se sentia la cantarella d'un muetzí.
Només quan es va esvair l'espessa fumarola que va sortir de l’habitatge quan es va obrir la porta, vaig poder veure la imponent figura del Gran Maestro: Cap a dos metres d'alçada, 130 quilos de pes, estrafolari barret troncocònic de color vermell que mig tapava un cabell espès, rinxolat i gris tirant a blanc, gran barba florida, ulls negres, brillants i un pèl lleganyosos, nas a joc, arracada d'os al lòbul esquerre, gel·laba blau elèctric amb filigranes blanques i xancletes brasileres de goma. He de confessar que entre la fumarola, la impressionant figura i la fortor d’encens que ho va envair tot, vaig quedar que no sabia què dir.
- "Bona tarda, passi si us plau" -va dir-me el Gran Maestro mentre em donava la ma amb una veu fina i aflautada que no feia honor al seu aspecte.
- "Bon dia, vull dir, bona tarda" amb prou feines vaig aconseguir articular.
El G.M. em va fer entrar a una saleta sense finestres on estava fumejant alguna cosa semblant a una espiral espanta-mosquits i on s'hi podia intuir una gran butaca (a mida del meu amfitrió), un sofà de tres places cobert per un gran mocador amb motius africans i entre mig una petita tauleta amb una sèrie d'objectes difícils d'identificar que vaig suposar eren necessaris per practicar els rituals màgics dels que n'era mestre. Una bombeta de 30W il·luminava tènuement el conjunt.
A requeriment del G.M. Yango Xamán i una mica cohibit vaig asseure'm al sofà de tres places sense atrevir-me a dir res. Acte seguit el G.M. es va palplantar davant meu i em va mirar fixament als ulls durant una bona estona enmig d'un incòmode silenci. Jo m'anava fent petit. Quan finalment, vaig tenir el valor d'obrir la boca per dir qualsevol formalitat que ens fes entrar en el tema, em va fer callar, va agafar una ampolla d'Anís del Mono, en va fer un glop i acostant-se a menys d'un pam, em va agafar la cara entre les seves manasses i amb una gran bufada va polvoritzar el licor per tota la meva cara. Tot i que vaig quedar cec per moments, amb els ulls plorosos i el moc penjant, no vaig atrevir-me a dir res. M'ho vaig prendre com una purificació de l'ànima necessària abans d'entrar en matèria. Pel que semblava els xamans africans són estranys i terribles...
- "Ara ja podem començar"- Va dir-me amb la seva veu dolça i aflautada.
- "Vostè dirà"...
Ja, una mica refet, vaig contestar: - "Miri, no sé si em podrà ajudar. Sé de l'abast i profunditat dels seus coneixements, facultats i poders. Sé del que és capaç i li he de confessar que és la meva última esperança. Però també soc conscient que és molt possible que no s'hagi trobat mai en un cas com aquest..."
Durant gairebé una hora i mitja va escoltar atentament les meves una mica confoses explicacions sobre les aparicions/desaparicions. De tant en tant es gratava el cap, posava els ulls en blanc i feia estranys sorolls amb la llengua. Quan vaig haver acabat, una mica desconcertat va preguntar-me:
- "Però exactament, què vol vostè?".
I aleshores, sense pensar, em va sortir allò que el meu subconscient havia anat barruntant:
- "Vull que m'ajudi a traspassar la frontera entre l'ahir, l'avui i el demà. Vull visitar el Mas Trobat, tocar-lo amb les meves mans, explorar els mons que s’estenen més enllà de la nostra dimensió i entendre els seus misteris".
- "Té tota la raó"- Va contestar-me en Gran Maestro. - "No m'he trobat mai amb un cas com aquest. Deixi'm que m'ho pensi".
I va fer un crit: "- حبيبي، أحضر كوبًا من الشاي! Nena, porta una de tassa de te!!!".
Una noieta guapíssima, esvelta i d'una elegància natural extraordinària (com només poden tenir les africanes) va sortir del darrera d'unes cortines fins aleshores invisibles i va deixar damunt la taula una tassa de te perfumat. Instants després, abans de desaparèixer rere les cortines, les nostres mirades es varen creuar unes dècimes de segon, el temps suficient per trasbalsar la meva ànima. Una mica més i me n'enamoro.
En veure'm una mica perdut, el G.M. em va dir que estigués quiet i en silenci mentre meditava sobre l'afer. Aleshores va agafar l'ampolla d'Anís del Mono, va fer un llarguíssim glop i va quedar com mort escarxofat a la butaca. Va reprendre els estranys sorolls amb la llengua i va posar els ulls en blanc. Jo no em cansava de repetir: els xamans africans són estranys i terribles.
Quan ja començava a creure que s'havia adormit, el Gran Maestro va fer un profund sospir, va tornar a fer un glop d'anís i va dir-me:
- "Bé, l'ajudaré. Sàpiga que pot ser perillós... i car. Seran 1200€ per avançat i 1200 un cop aconseguits els objectius".
- "Pels diners no hi haurà problemes. Li ho puc garantir"-. Vaig dir.
- "Bé, me n'alegro. Com comprendrà és un tema novedós i delicat. Abans de fer res hauria d’estudiar el cas i consultar les opinions dels més eminents xamans de la comarca. Li dic alguna cosa la setmana que ve. A veure quina estratègia podem seguir".
Vaig tornar a casa que ja fosquejava. Víctima (potser) d'un embruix, tot em semblava irreal, una estranya penombra s'havia apoderat de la comarca, el cel amenaçava tempesta i al darrera de cada cantonada hi veia, ara la figura fugissera del Gran Maestro, ara la noieta d'ulls negres, ara el mas Perdut.
Els dies de la setmana varen passar lentament esperant una trucada que no arribava. El dimarts, quan ja feia vuit dies de l'entrevista, ja no vaig poder suportar més l'espera i vaig trucar al telèfon de contacte. Un contestador automàtic em va repetir, tantes vegades com vaig trucar, un missatge enregistrat en una llengua desconeguda. Durant tres dies vaig estar trucant al Gran Maestro i el telèfon va emetre sempre el mateix missatge. Em va passar pel cap que (infeliç de mi) havia estat víctima d'una estafa, sobretot des del moment que vaig tornar a l'entresol dels pisos del Sagrat Cor de Maria i un veí va dir-me que el senyor Yango no hi era i que feia dies que no el veia. Més clar l'aigua: els 1200€ que li havia pagat per avançat havien volat per sempre més junt amb totes les meves il·lusions i esperances.
Però (i això ho deia el pare i sospito que molta altra gent): Dios aprieta pero no ahoga. I així l'endemà mateix vaig rebre una trucada del Gran Maestro. Es va disculpar, em va dir que havia hagut de marxar urgentment a Gàmbia per la mort d'un familiar i que en aquell país utilitzava un mòbil diferent... En tot cas havia aprofitat el viatge per consultar els xamans més poderosos del país i tenia una estratègia pensada que s'havia de preparar a consciència. Va demanar-me uns dies més per preparar-ho tot.
Finalment el 3 d'abril va començar la bogeria (per dir-ho d'alguna manera). Us explico els esdeveniments tal com els vaig viure. Heus aquí un extracte del meu diari:
D I A R I D E L S E S D E V E N I M E N T S
- Cassà de la Selva, 3 d'abril del 2024, dimecres, Sant Evagri (màrtir): Inspeccionem el terreny per primera vegada.
Hem sortit de la plaça de les Sogues a les 8,30h del matí en un Peugeot 205 en direcció al lloc de les aparicions. No sé com s'ho ha fet per entaforar-se al seient del conductor i no tinc clar com en sortirà. Al seu costat el Peugeot 205 sembla un cotxe de joguina. Al maleter hi he pogut entreveure diversos barrets, roba, collarets, plomes, unes maraques, una ampolla d'anís del Mono, una pinta, amulets diversos (bossetes de pell cosides amb alguna substància desconeguda en el seu interior, petxines lligades amb cordons, penjolls fets de petits ossos) i d'altres objectes que no he pogut identificar.
Hem deixat el cotxe a l’alzina d'en Canet i hem caminat fins a l'indret en qüestió on li he tornat a explicar les meves visions. En un moment determinat m'ha fet callar i s'ha estat una bona estona concentrant-se i en silenci. Després, més seriós i tens del normal m'ha dit que ell no veia res però que era evident que de l'indret emanava una força molt potent.
Mentre tornàvem tot baix baix anava repetint "ayuyu, ayuyu". Arribant a casa he buscat el significat d'aquesta paraula i m'ha espantat una mica llegir:
"ayuyu: por, aprensió. Especialment la provocada per raons supersticioses relacionades amb la màgia negra".
Abans d'acomiadar-nos hem quedat per divendres. M'ha dit que tot plegat era més greu del que es pensava.
- Cassà de la Selva, 5 d'abril del 2024, divendres, Santa Catalina Tomàs (verge).
Avui el Gran Maestro s'ha presentat abillat amb un barret encara més estrafolari de l'habitual. - Serioses dificultats per entaforar-se al Peugeot 205 -. Quan hem arribat al lloc de les aparicions cap a les 10 del matí, s'ha tret la gel·laba, ha estès una catifa al lloc que ha considerat més adient i s'hi la instal·lat còmodament. Només aleshores he pogut copsar el panorama en el seu conjunt: un negre enorme amb tapaculs instal·lat en una catifa al bell mig de les Gavarres. La cosa ha empitjorat quan, després de posar els ulls en blanc (tècnica que els xamans africans deuen utilitzar sovint) ha començat un recitat monòton, interromput de tant en tant per crits esfereïdors mentre amb una ma feia dringar un penjoll d'ossets i amb l'altra s'anava fregant la cara compulsivament. Jo m'he mantingut a una discreta distància atent a alguna indicació per part seva, sempre a punt per fer el salt a través de l'espai/temps cap al Mas Trobat.
A mig matí ha parat la lletania, ha obert un petit recipient, s'ha empastifat el cos amb una pols blanca i ha començat una dansa obsessiva al ritme de tam-tams imaginaris.
He estat tot el matí pregant perquè no passés pel camí cap pagès, bosquetà, excursionista o ciclista . No és qüestió que la màgia s'esfumi ni que cap factor extern trenqui l'encanteri.
A quarts d'una el Gran Maestro s'ha rendit (per avui) i molt seriós, cansat i un pèl frustrat ha decidit tornar al poble.
Hem quedat que dilluns ho tornaria a provar. Decididament els xamans africans són estranys i terribles.
- Cassà de la Selva, 8 d'abril del 2024, dilluns, Sant Dionís (Bisbe).
Avui he anat a buscar l’Il·lustre Màgic als pisos del Sagrat Cor de Maria. Pel que sembla el Peugeot li ha petat i s'ha vist obligat a acceptar (a desgrat seu) que utilitzem el meu cotxe. Quan he trucat a la porta de l'entresol m'ha obert aquella "noieta guapíssima, esvelta i d'una elegància natural extraordinària (com només poden tenir les africanes) " que, estic segur, tots recordareu. I una vegada més, les nostres mirades s'han creuat unes dècimes de segon, el temps suficient per tornar a trasbalsar la meva ànima i que el G.M. l'apartés d'una revolada. Després de carregar al cotxe el material auxiliar necessari i de camí a l'indret de les aparicions, com aquell que no vol la cosa, li he preguntat qui era aquella noia d'ulls negres. Ha aixecat una cella i, poc convençut, m'ha explicat que era la seva germana de mare, que havia arribat al poble feia poc i que tenia l'encàrrec de trobar-li marit com més aviat millor. He estat a punt d'oferir-me jo mateix, en aquell mateix moment i sense condicions.
Avui m'ha fet participar en els rituals màgics. M'ha semblat raonable que, si havia de ser jo el que havia de transmutar-se a una altra dimensió, m'imbuís plenament en el procés.
I el destí ha volgut que, just avui, aparegués, equipat de moto serra, destral, auriculars, ulleres i un sarró, l'home que xiuxiueja els arbres, un pelador de suros professional que m'ha reconegut a l'instant.
No sé que li ha passat pel cap en veure un negre gegantí i un blanc (jo) més aviat escanyolit, en calçotets dansant al ritme de tam-tams imaginaris al bell mig de les Gavarres.
En tot cas, l'home no ha semblat immutar-se, m'ha fet una abraçada, ha saludat amb cortesia al Gran Maestro i jo m'he sentit en l'obligació a explicar-li (no sense vergonya) l'objectiu dels rituals màgics.
L'home no s'ha sorprès en absolut. Tot i que mai no havia sentit a parlar del Mas Trobat, ha valorat positivament la possibilitat de la seva existència.
- "Hi ha moltes coses que no sabem. Les Gavarres són el massís amb la més gran concentració de forces tel·lúriques de tota la conca mediterrània. Jo, per la meva feina, cada dia ho experimento".
I a continuació, dirigint-se al Gran Maestro i amb la complicitat que dona estar "en el secret" s'ha esplaiat en les seves experiències.
- "Mireu, bon home. Vaig començar de pelador de molt jove, he tingut els millors mestres dels que he après les tècniques de l’ofici i a estimar aquesta terra. Però hi ha coses que no s’aprenen. Hi ha coses que senzillament passen. He estat mitja vida cec i sord. Però ara això s'ha acabat. Ara camino pel bosc i els arbres em parlen"
I tot seguit ens ha fet una demostració teatralitzada amb gestos i veus molt estudiades:
-" Amic freixe, com estàs?
- Bé, cansat, m'he fet vell. Són ja més de 120 anys i cada vegada em costa més mantenir les branques fermes. Les fulles em cauen a destemps, la sequera m'escanya. No soc gaire optimista. Això s'acaba.
- Puc fer alguna cosa per tu?
- Gràcies, no crec. A no ser que sàpigues fer ploure. Resa.
- Company suro, a punt?
- Sí, ja t'he vist venir amb la destral de pelar. Crec que és un bon moment. Sento la saba circular per les meves venes, estic tan fort com aquell roure d'allà. Sé que passaré fred durant uns dies però també tinc ganes de desfer-me d'aquest abric tan feixuc. 12 anys. Ja comença a ser hora.
- Som-hi doncs, ja diràs si et faig mal...
- Coneixement. Poc a poc i bona lletra.
- No t’amoïnis, company.
- Ei, quan de temps que no passaves per aquí!
- Ei, senyor pi, què tal?, Com anem?.
- Molta, molta set. I una mica preocupat. Aquest estiu no sé com el passaré. Em fan mal totes les pinyes. Si no plou això serà un polvorí. No vull morir cremat.
- Ànims, una abraçada.
- Gràcies."
El Gran Maestro, ha escoltat l'home que xiuxiueja els arbres cada vegada més emocionat. Fins que, quan no s'ha pogut aguantar més, s'ha aixecat d'una revolada i amb llàgrimes als ulls l'ha abraçat mentre cridava: "Gran Mag blanc, màgia poderosa"!!
Quan el bosquetà ha reprès el camí, no sense abans desitjar-nos sort en els nostres rituals màgics, les fulles dels arbres han tremolat amb violència i una estranya remor s'ha estès pel bosc. Una remor profunda que semblava emergir de les entranyes de la Terra.
Després d'aquest encontre inesperat hem decidit que ja n'hi havia prou per avui. Cap dels dos ens hem vist amb cor de concentrar-nos en el nostre objectiu i hem decidit tornar a casa i tornar-ho a provar demà.
- 9 d'abril del 2024, dimarts, Santa Casilda de Toledo (Conversa).
Hem hagut de posposar el ritual. Aquesta nit ha començat a ploure i no sembla que hagi de parar en tot el dia. A veure si dimecres hi ha més sort.
- 10 d'abril del 2024, dimecres, Sant Ezequiel (Profeta).
Avui, quan m'he llevat i, com cada dia, he consultat el santoral, el meu cor s'ha omplert d'esperança.
Diu el profeta: "Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Aquells que són, seran i no seran per sempre".
Després de la pluja d'ahir, el dia s'ha aixecat sense ni un núvol i molt aviat -encara feia una mica de fresca- hem arribat al lloc de les aparicions. He pogut observar, una vegada més, com el mas Trobat se'm feia visible en el mateix indret de sempre per desaparèixer acte seguit en un bucle infinit.
El Gran Maestro s'ha instal·lat seguint el mateix ritual dels darrers dies: catifa, amulets, concentració, lletanies i fe, molta fe. Tot anava bé (aparentment).
Però a mig matí, impulsats per un violent vent de tempesta, s'han aixecat des de ponent a una velocitat extraordinària uns núvols negríssims. En un tres i no res s'ha fet negra nit.
Sense treva i sense temps per reaccionar, uns llamps terrorífics han començat a caure cada vegada més a prop nostre amb uns esclats de llum encegadors. Gairebé instantàniament (els llampecs queien a tocar) uns trons eixordadors han fet tremolar el arbres del bosc. Hem quedat paralitzats.
Aleshores el temps s'ha aturat (un instant, una eternitat) i s'ha fet un silenci expectant. Ens hem mirat i, en aquest precís moment, com un fuet, un llamp (l’últim) ha impactat de ple en el cos del Gran Maestro enmig d'una llum encegadora seguida d'un tro apocalíptic.
Quan l'espessa fumàrria que l'impacte del llamp ha deixat darrera seu s'ha esvaït, he vist la catifa fumejant i... ni el més mínim rastre del Gran Maestro Yango Xaman!.
Com borratxo, eixordat pel darrer i terrorífic tro, l'he cridat i he buscat a tot vol restes del G.Maestro. Qui sap si l'espetec no l'havia enviat a uns quants metres de distància. Res.
Aleshores se m'ha fet evident quelcom terrible: El Gran Maestro s'havia volatilitzat. D'ell no n'havia quedat res, ni tan sols una mica de carn rostida, ni un trosset de gel·laba, ni tan sols la borla del seu entranyable tarbush, res...
M'he assegut a terra i he començat a plorar. Pel que fa a mi, tret dels cabells socarrimats i la cara emmascarada, no m'ha passat res que no es pugui curar amb un bon glop de conyac i unes quantes sessions amb el meu psiquiatre de capçalera.
Quan m'he refet una mica, he fet allò que sempre et diuen que has de fer si passa alguna desgràcia: trucar al 112.
Al cap de tres quarts d'hora aproximadament ha arribat una UVI mòbil (sembla que l'esperança és l'últim que es perd), dos cotxes de la Policia Municipal de Cassà i un tot terreny dels Forestals. No cal que us digui que l'operatiu ha sigut inútil i la recerca infructuosa. Definitivament hom ha arribat a la conclusió que el G.Maestro ha quedat desintegrat completament, tanta ha estat força destructora del llamp.
Quan al cap de dues hores i mitja s'ha retirat l'últim vehicle, l'indret ha quedat en silenci. Només una cinta groga que envolta el lloc de la catifa ha quedat com a testimoni mut de la terrible desgràcia.
M'he resistit a marxar. Era possible que el Gran Xaman hagués desaparegut per sempre? Si tan sols feia unes hores era aquí, ple de vida, real, palpable. El meu cervell es resistia a creure que ja no hi era. No podia ser...
M'he acostat al lloc fatídic on encara hi havia la catifa, he separat la cinta groga, he entrat al recinte i m'hi he estat fins ben entrada de fosc.
Quan m'he centrat una mica, he agafat el cotxe i he anat directament a casa del Gran Maestro per comunicar-li a la noia d'ulls negres la seva desaparició i probable mort. L'Amira (princesa en àrab, com s'havia de dir sinó) tot primer no s'ho volia creure però, quan li explicat tot tal com havia anat, ha plorat en silenci amb llàgrimes copioses. L'he abraçada i li he dit que faria tot el possible perquè la seva pèrdua no fos tan dolorosa, que havia perdut un germà però havia guanyat un amic incondicional. Quan ella m'ha tornat l'abraçada i he sentit tan de prop el perfum de la seva pell, li he promès amor etern. Em sembla que li ha agradat.
- 11 d'abril del 2024, dijous, Sant Barsanufi (Anacoreta).
He passat la nit estirat al sofà de tres places. Durant una bona estona he sentit el plor contingut de l'Amira des de la seva habitació. Quan, per fi, m'he adormit , he somniat que estava dret damunt de l'herba d'un prat en un lloc desconegut des d'on contemplava un paisatge magnífic: altíssimes muntanyes nevades emmarcaven prats d'herba d'un verd intens. Els núvols circulaven a gran velocitat i podia sentir l'aire fred a la cara. En aquest moment del no-res apareixia el Gran Maestro flotant per l'aire com un globus aerostàtic sense rumb definit i començava a parlar-me paraules inintel·ligibles. Jo intentava atansar-me-li però m'era impossible. El G.M s'enlairava fora de l'abast de les meves mans lenta però irremeiablement fins a convertir-se primer en un puntet a penes visible en el cel i després desaparèixer definitivament més enllà de l'estratosfera.
Quan m'he despertat encara era fosc i només el respirar pausat de l'Amira des de la seva habitació trencava el silenci de la matinada.
Tenia algun significat aquest somni? Tenia alguna relació amb la profecia de Sant Ezequiel?. No podia ser una casualitat. Quan parla de l'esclat de llum es refereix al llamp, això està clar. però.. què significa "els que són, seran i no seran per sempre"?.
A mig matí hem anat amb l'Almira al lloc on el seu germà es va volatilitzar. Amb unes petites estovalles, dues espelmes, un gran retrat del difunt, una safata d'arròs Jollof i tota una sèrie d'objectes personals ha muntat un petit altar i s'ha posat a resar.
Jo m'he mantingut en un discret segon pla. No havien passat ni deu minuts que ha aparegut en Karim amb el ramat. Corprès per la tragèdia, s'ha agenollat al costat de l'Amira i ha plorat amb gran sentiment mentre les ovelles i les cabres s'escampaven muntanya amunt en una escena d'allò més sorprenent.
Aleshores, de manera involuntària, la meva mirada s'ha dirigit cap a l’indret de les aparicions, i com sempre, ha aparegut, aquesta vegada en una versió fortificada, el Mas Trobat...
I si esperàveu que des de una gran balconada del mas el Gran Maestro Yango Xaman, menys negre de l'habitual (segurament a efectes del socarrim del llamp), amb la gel·laba esparracada i els cabells encara fumejant, des d'una altra dimensió alcés els braços a manera de salutació, esteu ben equivocats. Del Mestre no n'he sabut mai més res. Si el llamp el va transportar a dimensions desconegudes o si es va desintegrar és quelcom que està fora de l'abast del nostre coneixement.
A M A N E R A D'E P Í L E G
Novembre del 2025
De tot això ja fa un any i mig, el temps suficient per veure-ho amb una certa perspectiva. Sense cap mena de dubte el meu intent d'esbrinar el misteri del Mas Trobat va fracassar estrepitosament i, per dir-ho suaument, va tenir uns danys col·laterals terribles.
Però la vida segueix i a nivell personal no em puc queixar de com han anat les coses.
Al lloc de les aparicions la Societat de Xamans i Màgics del Gironès ha erigit un altar permanent en memòria del Gran Mestre. Diàriament peregrins de tota la comarca, de l'extra-radi i de part de l'estranger, en respectuosa comitiva, reten homenatge al sant desaparegut. L'Amira, (amb la qual em vaig casar poc després de la desaparició del Mestre), previ pagament d'un modest donatiu pel manteniment del santuari, posa ordre, dirigeix les pregàries i encamina els devots a besar les restes de la catifa mig carbonitzada, ara convertida en una excepcional relíquia a la qual s'atribueixen tota mena de poders màgics de caràcter material i espiritual. Hi ha la constatació ferma (referendada per la Societat de Xamans i Màgics del Gironès) de curacions inexplicables de tota mena de malalties (ceguera, os bertran, tuberculosi, mal de queixal, morenes, etc.) així com de mals d'amor, problemes econòmics, depressió, etc. El poder del Sant és inabastable.
La devoció a la figura del Gran Mestre s'ha escampat pel territori com una taca d'oli fins al punt que dijous de la setmana que ve, està programada la visita al santuari del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i del cap de l'oposició. No en va les properes eleccions poden dependre del vot del cada vegada més gran nombre de seguidors del Gran Maestro Yango Xaman.
Entre els donatius i els souvenirs en tenim per anar tirant i, de tant en tant, donar-nos alguna alegria.
Però aquesta deriva dels esdeveniments no m'han fet oblidar el problema irresolt del Mas Trobat. En l'actualitat les meves investigacions es dirigeixen cap a la Brontologia, que per tots els inútils que em llegiu, és la ciència que estudia les tempestes. No em puc treure del cap les darreres paraules del profeta Sant Ezequiel: "Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Aquells que són, seran i no seran per sempre".
No puc deixar de pensar que aquell dia fatídic, el Gran Maestro no va morir volatilitzat sinó que, per efectes del llamp, va ser transportat a una dimensió desconeguda on probablement m'espera.
I l'única manera de comprovar si la meva teoria és certa, és reproduir les condicions de la tempesta del dia d'autos i a la falta (comprensible) de voluntaris, immolar-me jo mateix entomant una descàrrega elèctrica de 15 milions de volts. La Ciència demana sacrificis.
L'Amira no para de dir-me que estic sonat i segurament té un punt de raó.
Veurem com acaba tot.
El meu nom és Fidel Bonàs i soc llicenciat en Física Quàntica per la Universitat Catòlica de Pionyang (Corea del Nord). És poc probable, però potser algú em recordi d’un judici sumaríssim que, fa uns anys, va tenir lloc al Jutjat de Primera Instància de Sant Feliu de Pallerols arrel de la demanda que jo mateix vaig interposar al notari del poble, el senyor Rossend Recolons i Cantalozella.
En el seu moment se’n va parlar molt i puc dir que es va fer justícia. El notari va ser declarat culpable, jo vaig rebre la corresponent indemnització i (segons la premsa) ambdós vam desaparèixer poc temps després de la sentència per dedicar-nos “a viure la vida, que són quatre dies”, en paraules textuals del Diari de Girona. (Per a més informació, llegiu l’opuscle “Un fred criminal”)
El cert, però, és que no vaig desaparèixer, si res més, no del tot. És veritat que vaig estat uns anys pràcticament il·localitzable per diversos països de l’Amèrica Central, on vaig posar en pràctica tota una sèrie de tele-transportacions espai-temporals. També és cert que he tingut problemes amb la justícia i que he hagut de fugir cames-ajudeu-me més vegades de les que voldria...
Però ja fa gairebé tres anys que vaig tornar, estic retirat (no jubilat, encara soc jove), i fins fa poc vivia en unes golfes precàriament condicionades a Cassà de la Selva on intentava portar una vida anònima i ordenada.
Em llevava a les vuit i a quarts de nou ja estava prenent un cafè amb llet (amb sacarina, si us plau) i un croissant (normal, no de xocolata) a cala Punyalada. Llegia el diari, els dimecres feia un vol pel mercat i a una hora prudencial m’instal·lava en un banc del Passeig, al costat d’uns simpàtics i exòtics africans que em van acollir com si fos de la família. Vaig aprendre quatre paraules de saragulé, em van regalar una gelava i sovint els acompanyava a la mesquita. Regularment dinava a can Quinze un plat de verdura -sense sal- i alguna cosa a la planxa i, després d’una migdiada, anava al Casino a fer el canari...
Però aquesta vida "anònima i ordenada" (que em feia pràcticament indetectable per a la Interpol) no hauria d’amagar els meus progressos en l’estudi de la Física Quàntica.
De fet, al final d'aquesta etapa vaig estar immers en un cas extraordinari de transmutació espai-temporal que succeeix infinitament i en bucle a les muntanyes de les Gavarres i que ha suposat un canvi radical en la meva vida.
El fenomen se’m va revelar de manera totalment fortuïta en el curs d’una de les meves caminades a la recerca de les forces tel·lúriques que emanen dels sepulcres megalítics. Després de completar la GEO localització de dos possibles enterraments de l’Edat del Bronze cap a la banda de Romanyà i quan, ja anava de tornada, de sobte i sense que me n’hagués adonat abans, vaig topar-me amb un cartell on s’hi podia llegir: El Mas Trobat. En aixecar la vista vaig veure a menys de 200 metres a l’esquerre del camí un mas enorme, d’aspecte antiquíssim del qual mai n’havia tingut notícia. La visió va durar uns instants i el mas, com per art d’encanteri, va desaparèixer de la mateixa manera que havia aparegut. De cua d’ull vaig veure com el cartell, abans de fondre’s en el no-res, es transmutava en un revelador i explícit: el Mas Perdut.
Podeu imaginar-vos el meu astorament. Tot i els anys dedicats a l’estudi de la Física Quàntica, que aparegui i desaparegui un mas d’aquesta manera no és una cosa que passi cada dia. Però la meva experiència em va fer reaccionar ràpidament de manera que vaig recular uns metres i vaig refer els meus passos per tal de reproduir el fenomen. De nou va aparèixer i desaparèixer el Mas Trobat/Perdut. Però aquesta vegada el mas no era la massa monolítica, gairebé fortificada que havia vist abans, ara s’havia convertit en una petita cabana amb sostre de palla, amb prou feines una barraca...
Durant una bona estona vaig provocar la recreació del fenomen i el resultat era sempre el mateix: el mas apareixia per breus instants per, acte seguit, fondre’s en el no-res. Cada vegada que apareixia, adoptava una forma diferent en el que semblava una seqüència lògica de la seva evolució històrica.
El fenomen era un cas de manual. Per raons amb prou feines comprensibles el Mas Trobat es trobava perdut en una dimensió desconeguda on el temps i l’espai s’encreuaven capriciosament...
Completament atordit per la descoberta vaig tornar a casa amb el convenciment de que a partir d’aquest moment s’obria una nova etapa en la meva vida, una etapa plena d’expectatives. Estava a punt de convertir-me en el primer home que demostraria amb un exemple pràctic les teories més fantàstiques de la Física Quàntica. El meu nom apareixeria en els llibres d’Història de la Ciència i, qui sap si seria mereixedor del Premi Nobel de Física.
Però, per això, havia de desentrellar el misteri del Mas Trobat i els mecanismes que regien el fenomen.
Primer vaig acudir a la Ciència i així, després d’una recerca exhaustiva a nivell mundial, vaig arribar a la conclusió que enlloc es donava ni s’havia donat mai un fenomen semblant. Per molt que vaig estudiar tot el publicat fins al moment, no vaig ser capaç de trobar res on agafar-me per donar una mínima explicació científica al comportament del mas. Per què el Mas Trobat es transmutava, apareixia, desapareixia i canviava de forma? Com havia arribat a aquest punt? Per què només ho podia veure jo? De quina manera la meva mirada sobre el mas influïa en el seu estat? Hi havia un munt de preguntes per a les quals no tenia resposta.
Amb el pas dels dies i davant de la impossibilitat d’avançar en la solució del problema, la meva frustració va anar en augment fins a entrar en una profunda depressió. Com una ànima en pena m’hauríeu vist rondar sense rumb pels carrers de Cassà fet una pelleringa.
I no sé fins on hauria arribat sinó fos perquè un dia, entrant a casa, vaig trobar-me a la bústia una octaveta on el “GRAN ILUSTRE VIDENTE MÁGICO AFRICANO MAESTRO YANGO CHAMÀN” oferia els seus serveis a la comunitat.
A l’octaveta s’oferia textualment a proporcionar “Ayuda a resolver problemas con rapidez y garantía, en la suerte, el amor, la salud y el trabajo”
A continuació especificava: "El maestro Africano, gran médium espiritual, mágico con poderes naturales y experiencia en todos los campos de la alta magia africanos, resuelve todo tipo de problemas y dificultades por difícil que sea: enfermedades crónicas, judiciales, matrimoniales, conocedor de los secretos, protección, depresión, mal de ojo, limpieza, suerte, juegos de azar, romper ligadura, impotencia sexual, dejar drogas y lo más eficaz para recuperar la pareja y atraer las personas queridas, encontrar pareja, amarres y cualquier problema matrimonial, él tiene los espíritus mágicos más rápidos que existen y cualquier otra dificultad que tengas en el amor lo soluciona immediatamente con resultados al 100% garantizados de 3 a 7 dias como máximo. Todos los dias de 8:00 a 23:00 h. Idiomas: Español, Francés e Inglés".
I a continuació dos números de telèfon.
El Gran Maestro Yango Chamán vivia en un entresol fosc i una mica atrotinat dels pisos del Sagrat Cor de Maria, un edifici d'una altra època que semblava amenaçar ruïna i on la majoria dels africans del poble hi vivien en unes condicions força lamentables. Hi havia roba estesa per tot arreu, els balcons estaven plens de bicicletes atrotinades i a la minúscula placeta del davant la mainada jugava a futbol. De fons se sentia la cantarella d'un muetzí.
Només quan es va esvair l'espessa fumarola que va sortir de l’habitatge quan es va obrir la porta, vaig poder veure la imponent figura del Gran Maestro: Cap a dos metres d'alçada, 130 quilos de pes, estrafolari barret troncocònic de color vermell que mig tapava un cabell espès, rinxolat i gris tirant a blanc, gran barba florida, ulls negres, brillants i un pèl lleganyosos, nas a joc, arracada d'os al lòbul esquerre, gel·laba blau elèctric amb filigranes blanques i xancletes brasileres de goma. He de confessar que entre la fumarola, la impressionant figura i la fortor d’encens que ho va envair tot, vaig quedar que no sabia què dir.
- "Bona tarda, passi si us plau" -va dir-me el Gran Maestro mentre em donava la ma amb una veu fina i aflautada que no feia honor al seu aspecte.
- "Bon dia, vull dir, bona tarda" amb prou feines vaig aconseguir articular.
El G.M. em va fer entrar a una saleta sense finestres on estava fumejant alguna cosa semblant a una espiral espanta-mosquits i on s'hi podia intuir una gran butaca (a mida del meu amfitrió), un sofà de tres places cobert per un gran mocador amb motius africans i entre mig una petita tauleta amb una sèrie d'objectes difícils d'identificar que vaig suposar eren necessaris per practicar els rituals màgics dels que n'era mestre. Una bombeta de 30W il·luminava tènuement el conjunt.
A requeriment del G.M. Yango Xamán i una mica cohibit vaig asseure'm al sofà de tres places sense atrevir-me a dir res. Acte seguit el G.M. es va palplantar davant meu i em va mirar fixament als ulls durant una bona estona enmig d'un incòmode silenci. Jo m'anava fent petit. Quan finalment, vaig tenir el valor d'obrir la boca per dir qualsevol formalitat que ens fes entrar en el tema, em va fer callar, va agafar una ampolla d'Anís del Mono, en va fer un glop i acostant-se a menys d'un pam, em va agafar la cara entre les seves manasses i amb una gran bufada va polvoritzar el licor per tota la meva cara. Tot i que vaig quedar cec per moments, amb els ulls plorosos i el moc penjant, no vaig atrevir-me a dir res. M'ho vaig prendre com una purificació de l'ànima necessària abans d'entrar en matèria. Pel que semblava els xamans africans són estranys i terribles...
- "Ara ja podem començar"- Va dir-me amb la seva veu dolça i aflautada.
- "Vostè dirà"...
Ja, una mica refet, vaig contestar: - "Miri, no sé si em podrà ajudar. Sé de l'abast i profunditat dels seus coneixements, facultats i poders. Sé del que és capaç i li he de confessar que és la meva última esperança. Però també soc conscient que és molt possible que no s'hagi trobat mai en un cas com aquest..."
Durant gairebé una hora i mitja va escoltar atentament les meves una mica confoses explicacions sobre les aparicions/desaparicions. De tant en tant es gratava el cap, posava els ulls en blanc i feia estranys sorolls amb la llengua. Quan vaig haver acabat, una mica desconcertat va preguntar-me:
- "Però exactament, què vol vostè?".
I aleshores, sense pensar, em va sortir allò que el meu subconscient havia anat barruntant:
- "Vull que m'ajudi a traspassar la frontera entre l'ahir, l'avui i el demà. Vull visitar el Mas Trobat, tocar-lo amb les meves mans, explorar els mons que s’estenen més enllà de la nostra dimensió i entendre els seus misteris".
- "Té tota la raó"- Va contestar-me en Gran Maestro. - "No m'he trobat mai amb un cas com aquest. Deixi'm que m'ho pensi".
I va fer un crit: "- حبيبي، أحضر كوبًا من الشاي! Nena, porta una de tassa de te!!!".
Una noieta guapíssima, esvelta i d'una elegància natural extraordinària (com només poden tenir les africanes) va sortir del darrera d'unes cortines fins aleshores invisibles i va deixar damunt la taula una tassa de te perfumat. Instants després, abans de desaparèixer rere les cortines, les nostres mirades es varen creuar unes dècimes de segon, el temps suficient per trasbalsar la meva ànima. Una mica més i me n'enamoro.
En veure'm una mica perdut, el G.M. em va dir que estigués quiet i en silenci mentre meditava sobre l'afer. Aleshores va agafar l'ampolla d'Anís del Mono, va fer un llarguíssim glop i va quedar com mort escarxofat a la butaca. Va reprendre els estranys sorolls amb la llengua i va posar els ulls en blanc. Jo no em cansava de repetir: els xamans africans són estranys i terribles.
Quan ja començava a creure que s'havia adormit, el Gran Maestro va fer un profund sospir, va tornar a fer un glop d'anís i va dir-me:
- "Bé, l'ajudaré. Sàpiga que pot ser perillós... i car. Seran 1200€ per avançat i 1200 un cop aconseguits els objectius".
- "Pels diners no hi haurà problemes. Li ho puc garantir"-. Vaig dir.
- "Bé, me n'alegro. Com comprendrà és un tema novedós i delicat. Abans de fer res hauria d’estudiar el cas i consultar les opinions dels més eminents xamans de la comarca. Li dic alguna cosa la setmana que ve. A veure quina estratègia podem seguir".
Vaig tornar a casa que ja fosquejava. Víctima (potser) d'un embruix, tot em semblava irreal, una estranya penombra s'havia apoderat de la comarca, el cel amenaçava tempesta i al darrera de cada cantonada hi veia, ara la figura fugissera del Gran Maestro, ara la noieta d'ulls negres, ara el mas Perdut.
Els dies de la setmana varen passar lentament esperant una trucada que no arribava. El dimarts, quan ja feia vuit dies de l'entrevista, ja no vaig poder suportar més l'espera i vaig trucar al telèfon de contacte. Un contestador automàtic em va repetir, tantes vegades com vaig trucar, un missatge enregistrat en una llengua desconeguda. Durant tres dies vaig estar trucant al Gran Maestro i el telèfon va emetre sempre el mateix missatge. Em va passar pel cap que (infeliç de mi) havia estat víctima d'una estafa, sobretot des del moment que vaig tornar a l'entresol dels pisos del Sagrat Cor de Maria i un veí va dir-me que el senyor Yango no hi era i que feia dies que no el veia. Més clar l'aigua: els 1200€ que li havia pagat per avançat havien volat per sempre més junt amb totes les meves il·lusions i esperances.
Però (i això ho deia el pare i sospito que molta altra gent): Dios aprieta pero no ahoga. I així l'endemà mateix vaig rebre una trucada del Gran Maestro. Es va disculpar, em va dir que havia hagut de marxar urgentment a Gàmbia per la mort d'un familiar i que en aquell país utilitzava un mòbil diferent... En tot cas havia aprofitat el viatge per consultar els xamans més poderosos del país i tenia una estratègia pensada que s'havia de preparar a consciència. Va demanar-me uns dies més per preparar-ho tot.
Finalment el 3 d'abril va començar la bogeria (per dir-ho d'alguna manera). Us explico els esdeveniments tal com els vaig viure. Heus aquí un extracte del meu diari:
D I A R I D E L S E S D E V E N I M E N T S
- Cassà de la Selva, 3 d'abril del 2024, dimecres, Sant Evagri (màrtir): Inspeccionem el terreny per primera vegada.
Hem sortit de la plaça de les Sogues a les 8,30h del matí en un Peugeot 205 en direcció al lloc de les aparicions. No sé com s'ho ha fet per entaforar-se al seient del conductor i no tinc clar com en sortirà. Al seu costat el Peugeot 205 sembla un cotxe de joguina. Al maleter hi he pogut entreveure diversos barrets, roba, collarets, plomes, unes maraques, una ampolla d'anís del Mono, una pinta, amulets diversos (bossetes de pell cosides amb alguna substància desconeguda en el seu interior, petxines lligades amb cordons, penjolls fets de petits ossos) i d'altres objectes que no he pogut identificar.
Hem deixat el cotxe a l’alzina d'en Canet i hem caminat fins a l'indret en qüestió on li he tornat a explicar les meves visions. En un moment determinat m'ha fet callar i s'ha estat una bona estona concentrant-se i en silenci. Després, més seriós i tens del normal m'ha dit que ell no veia res però que era evident que de l'indret emanava una força molt potent.
Mentre tornàvem tot baix baix anava repetint "ayuyu, ayuyu". Arribant a casa he buscat el significat d'aquesta paraula i m'ha espantat una mica llegir:
"ayuyu: por, aprensió. Especialment la provocada per raons supersticioses relacionades amb la màgia negra".
Abans d'acomiadar-nos hem quedat per divendres. M'ha dit que tot plegat era més greu del que es pensava.
- Cassà de la Selva, 5 d'abril del 2024, divendres, Santa Catalina Tomàs (verge).
Avui el Gran Maestro s'ha presentat abillat amb un barret encara més estrafolari de l'habitual. - Serioses dificultats per entaforar-se al Peugeot 205 -. Quan hem arribat al lloc de les aparicions cap a les 10 del matí, s'ha tret la gel·laba, ha estès una catifa al lloc que ha considerat més adient i s'hi la instal·lat còmodament. Només aleshores he pogut copsar el panorama en el seu conjunt: un negre enorme amb tapaculs instal·lat en una catifa al bell mig de les Gavarres. La cosa ha empitjorat quan, després de posar els ulls en blanc (tècnica que els xamans africans deuen utilitzar sovint) ha començat un recitat monòton, interromput de tant en tant per crits esfereïdors mentre amb una ma feia dringar un penjoll d'ossets i amb l'altra s'anava fregant la cara compulsivament. Jo m'he mantingut a una discreta distància atent a alguna indicació per part seva, sempre a punt per fer el salt a través de l'espai/temps cap al Mas Trobat.
A mig matí ha parat la lletania, ha obert un petit recipient, s'ha empastifat el cos amb una pols blanca i ha començat una dansa obsessiva al ritme de tam-tams imaginaris.
He estat tot el matí pregant perquè no passés pel camí cap pagès, bosquetà, excursionista o ciclista . No és qüestió que la màgia s'esfumi ni que cap factor extern trenqui l'encanteri.
A quarts d'una el Gran Maestro s'ha rendit (per avui) i molt seriós, cansat i un pèl frustrat ha decidit tornar al poble.
Hem quedat que dilluns ho tornaria a provar. Decididament els xamans africans són estranys i terribles.
- Cassà de la Selva, 8 d'abril del 2024, dilluns, Sant Dionís (Bisbe).
Avui he anat a buscar l’Il·lustre Màgic als pisos del Sagrat Cor de Maria. Pel que sembla el Peugeot li ha petat i s'ha vist obligat a acceptar (a desgrat seu) que utilitzem el meu cotxe. Quan he trucat a la porta de l'entresol m'ha obert aquella "noieta guapíssima, esvelta i d'una elegància natural extraordinària (com només poden tenir les africanes) " que, estic segur, tots recordareu. I una vegada més, les nostres mirades s'han creuat unes dècimes de segon, el temps suficient per tornar a trasbalsar la meva ànima i que el G.M. l'apartés d'una revolada. Després de carregar al cotxe el material auxiliar necessari i de camí a l'indret de les aparicions, com aquell que no vol la cosa, li he preguntat qui era aquella noia d'ulls negres. Ha aixecat una cella i, poc convençut, m'ha explicat que era la seva germana de mare, que havia arribat al poble feia poc i que tenia l'encàrrec de trobar-li marit com més aviat millor. He estat a punt d'oferir-me jo mateix, en aquell mateix moment i sense condicions.
Avui m'ha fet participar en els rituals màgics. M'ha semblat raonable que, si havia de ser jo el que havia de transmutar-se a una altra dimensió, m'imbuís plenament en el procés.
I el destí ha volgut que, just avui, aparegués, equipat de moto serra, destral, auriculars, ulleres i un sarró, l'home que xiuxiueja els arbres, un pelador de suros professional que m'ha reconegut a l'instant.
No sé que li ha passat pel cap en veure un negre gegantí i un blanc (jo) més aviat escanyolit, en calçotets dansant al ritme de tam-tams imaginaris al bell mig de les Gavarres.
En tot cas, l'home no ha semblat immutar-se, m'ha fet una abraçada, ha saludat amb cortesia al Gran Maestro i jo m'he sentit en l'obligació a explicar-li (no sense vergonya) l'objectiu dels rituals màgics.
L'home no s'ha sorprès en absolut. Tot i que mai no havia sentit a parlar del Mas Trobat, ha valorat positivament la possibilitat de la seva existència.
- "Hi ha moltes coses que no sabem. Les Gavarres són el massís amb la més gran concentració de forces tel·lúriques de tota la conca mediterrània. Jo, per la meva feina, cada dia ho experimento".
I a continuació, dirigint-se al Gran Maestro i amb la complicitat que dona estar "en el secret" s'ha esplaiat en les seves experiències.
- "Mireu, bon home. Vaig començar de pelador de molt jove, he tingut els millors mestres dels que he après les tècniques de l’ofici i a estimar aquesta terra. Però hi ha coses que no s’aprenen. Hi ha coses que senzillament passen. He estat mitja vida cec i sord. Però ara això s'ha acabat. Ara camino pel bosc i els arbres em parlen"
I tot seguit ens ha fet una demostració teatralitzada amb gestos i veus molt estudiades:
-" Amic freixe, com estàs?
- Bé, cansat, m'he fet vell. Són ja més de 120 anys i cada vegada em costa més mantenir les branques fermes. Les fulles em cauen a destemps, la sequera m'escanya. No soc gaire optimista. Això s'acaba.
- Puc fer alguna cosa per tu?
- Gràcies, no crec. A no ser que sàpigues fer ploure. Resa.
- Company suro, a punt?
- Sí, ja t'he vist venir amb la destral de pelar. Crec que és un bon moment. Sento la saba circular per les meves venes, estic tan fort com aquell roure d'allà. Sé que passaré fred durant uns dies però també tinc ganes de desfer-me d'aquest abric tan feixuc. 12 anys. Ja comença a ser hora.
- Som-hi doncs, ja diràs si et faig mal...
- Coneixement. Poc a poc i bona lletra.
- No t’amoïnis, company.
- Ei, quan de temps que no passaves per aquí!
- Ei, senyor pi, què tal?, Com anem?.
- Molta, molta set. I una mica preocupat. Aquest estiu no sé com el passaré. Em fan mal totes les pinyes. Si no plou això serà un polvorí. No vull morir cremat.
- Ànims, una abraçada.
- Gràcies."
El Gran Maestro, ha escoltat l'home que xiuxiueja els arbres cada vegada més emocionat. Fins que, quan no s'ha pogut aguantar més, s'ha aixecat d'una revolada i amb llàgrimes als ulls l'ha abraçat mentre cridava: "Gran Mag blanc, màgia poderosa"!!
Quan el bosquetà ha reprès el camí, no sense abans desitjar-nos sort en els nostres rituals màgics, les fulles dels arbres han tremolat amb violència i una estranya remor s'ha estès pel bosc. Una remor profunda que semblava emergir de les entranyes de la Terra.
Després d'aquest encontre inesperat hem decidit que ja n'hi havia prou per avui. Cap dels dos ens hem vist amb cor de concentrar-nos en el nostre objectiu i hem decidit tornar a casa i tornar-ho a provar demà.
- 9 d'abril del 2024, dimarts, Santa Casilda de Toledo (Conversa).
Hem hagut de posposar el ritual. Aquesta nit ha començat a ploure i no sembla que hagi de parar en tot el dia. A veure si dimecres hi ha més sort.
- 10 d'abril del 2024, dimecres, Sant Ezequiel (Profeta).
Avui, quan m'he llevat i, com cada dia, he consultat el santoral, el meu cor s'ha omplert d'esperança.
Diu el profeta: "Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Aquells que són, seran i no seran per sempre".
Després de la pluja d'ahir, el dia s'ha aixecat sense ni un núvol i molt aviat -encara feia una mica de fresca- hem arribat al lloc de les aparicions. He pogut observar, una vegada més, com el mas Trobat se'm feia visible en el mateix indret de sempre per desaparèixer acte seguit en un bucle infinit.
El Gran Maestro s'ha instal·lat seguint el mateix ritual dels darrers dies: catifa, amulets, concentració, lletanies i fe, molta fe. Tot anava bé (aparentment).
Però a mig matí, impulsats per un violent vent de tempesta, s'han aixecat des de ponent a una velocitat extraordinària uns núvols negríssims. En un tres i no res s'ha fet negra nit.
Sense treva i sense temps per reaccionar, uns llamps terrorífics han començat a caure cada vegada més a prop nostre amb uns esclats de llum encegadors. Gairebé instantàniament (els llampecs queien a tocar) uns trons eixordadors han fet tremolar el arbres del bosc. Hem quedat paralitzats.
Aleshores el temps s'ha aturat (un instant, una eternitat) i s'ha fet un silenci expectant. Ens hem mirat i, en aquest precís moment, com un fuet, un llamp (l’últim) ha impactat de ple en el cos del Gran Maestro enmig d'una llum encegadora seguida d'un tro apocalíptic.
Quan l'espessa fumàrria que l'impacte del llamp ha deixat darrera seu s'ha esvaït, he vist la catifa fumejant i... ni el més mínim rastre del Gran Maestro Yango Xaman!.
Com borratxo, eixordat pel darrer i terrorífic tro, l'he cridat i he buscat a tot vol restes del G.Maestro. Qui sap si l'espetec no l'havia enviat a uns quants metres de distància. Res.
Aleshores se m'ha fet evident quelcom terrible: El Gran Maestro s'havia volatilitzat. D'ell no n'havia quedat res, ni tan sols una mica de carn rostida, ni un trosset de gel·laba, ni tan sols la borla del seu entranyable tarbush, res...
M'he assegut a terra i he començat a plorar. Pel que fa a mi, tret dels cabells socarrimats i la cara emmascarada, no m'ha passat res que no es pugui curar amb un bon glop de conyac i unes quantes sessions amb el meu psiquiatre de capçalera.
Quan m'he refet una mica, he fet allò que sempre et diuen que has de fer si passa alguna desgràcia: trucar al 112.
Al cap de tres quarts d'hora aproximadament ha arribat una UVI mòbil (sembla que l'esperança és l'últim que es perd), dos cotxes de la Policia Municipal de Cassà i un tot terreny dels Forestals. No cal que us digui que l'operatiu ha sigut inútil i la recerca infructuosa. Definitivament hom ha arribat a la conclusió que el G.Maestro ha quedat desintegrat completament, tanta ha estat força destructora del llamp.
Quan al cap de dues hores i mitja s'ha retirat l'últim vehicle, l'indret ha quedat en silenci. Només una cinta groga que envolta el lloc de la catifa ha quedat com a testimoni mut de la terrible desgràcia.
M'he resistit a marxar. Era possible que el Gran Xaman hagués desaparegut per sempre? Si tan sols feia unes hores era aquí, ple de vida, real, palpable. El meu cervell es resistia a creure que ja no hi era. No podia ser...
M'he acostat al lloc fatídic on encara hi havia la catifa, he separat la cinta groga, he entrat al recinte i m'hi he estat fins ben entrada de fosc.
Quan m'he centrat una mica, he agafat el cotxe i he anat directament a casa del Gran Maestro per comunicar-li a la noia d'ulls negres la seva desaparició i probable mort. L'Amira (princesa en àrab, com s'havia de dir sinó) tot primer no s'ho volia creure però, quan li explicat tot tal com havia anat, ha plorat en silenci amb llàgrimes copioses. L'he abraçada i li he dit que faria tot el possible perquè la seva pèrdua no fos tan dolorosa, que havia perdut un germà però havia guanyat un amic incondicional. Quan ella m'ha tornat l'abraçada i he sentit tan de prop el perfum de la seva pell, li he promès amor etern. Em sembla que li ha agradat.
- 11 d'abril del 2024, dijous, Sant Barsanufi (Anacoreta).
He passat la nit estirat al sofà de tres places. Durant una bona estona he sentit el plor contingut de l'Amira des de la seva habitació. Quan, per fi, m'he adormit , he somniat que estava dret damunt de l'herba d'un prat en un lloc desconegut des d'on contemplava un paisatge magnífic: altíssimes muntanyes nevades emmarcaven prats d'herba d'un verd intens. Els núvols circulaven a gran velocitat i podia sentir l'aire fred a la cara. En aquest moment del no-res apareixia el Gran Maestro flotant per l'aire com un globus aerostàtic sense rumb definit i començava a parlar-me paraules inintel·ligibles. Jo intentava atansar-me-li però m'era impossible. El G.M s'enlairava fora de l'abast de les meves mans lenta però irremeiablement fins a convertir-se primer en un puntet a penes visible en el cel i després desaparèixer definitivament més enllà de l'estratosfera.
Quan m'he despertat encara era fosc i només el respirar pausat de l'Amira des de la seva habitació trencava el silenci de la matinada.
Tenia algun significat aquest somni? Tenia alguna relació amb la profecia de Sant Ezequiel?. No podia ser una casualitat. Quan parla de l'esclat de llum es refereix al llamp, això està clar. però.. què significa "els que són, seran i no seran per sempre"?.
A mig matí hem anat amb l'Almira al lloc on el seu germà es va volatilitzar. Amb unes petites estovalles, dues espelmes, un gran retrat del difunt, una safata d'arròs Jollof i tota una sèrie d'objectes personals ha muntat un petit altar i s'ha posat a resar.
Jo m'he mantingut en un discret segon pla. No havien passat ni deu minuts que ha aparegut en Karim amb el ramat. Corprès per la tragèdia, s'ha agenollat al costat de l'Amira i ha plorat amb gran sentiment mentre les ovelles i les cabres s'escampaven muntanya amunt en una escena d'allò més sorprenent.
Aleshores, de manera involuntària, la meva mirada s'ha dirigit cap a l’indret de les aparicions, i com sempre, ha aparegut, aquesta vegada en una versió fortificada, el Mas Trobat...
I si esperàveu que des de una gran balconada del mas el Gran Maestro Yango Xaman, menys negre de l'habitual (segurament a efectes del socarrim del llamp), amb la gel·laba esparracada i els cabells encara fumejant, des d'una altra dimensió alcés els braços a manera de salutació, esteu ben equivocats. Del Mestre no n'he sabut mai més res. Si el llamp el va transportar a dimensions desconegudes o si es va desintegrar és quelcom que està fora de l'abast del nostre coneixement.
A M A N E R A D'E P Í L E G
Novembre del 2025
De tot això ja fa un any i mig, el temps suficient per veure-ho amb una certa perspectiva. Sense cap mena de dubte el meu intent d'esbrinar el misteri del Mas Trobat va fracassar estrepitosament i, per dir-ho suaument, va tenir uns danys col·laterals terribles.
Però la vida segueix i a nivell personal no em puc queixar de com han anat les coses.
Al lloc de les aparicions la Societat de Xamans i Màgics del Gironès ha erigit un altar permanent en memòria del Gran Mestre. Diàriament peregrins de tota la comarca, de l'extra-radi i de part de l'estranger, en respectuosa comitiva, reten homenatge al sant desaparegut. L'Amira, (amb la qual em vaig casar poc després de la desaparició del Mestre), previ pagament d'un modest donatiu pel manteniment del santuari, posa ordre, dirigeix les pregàries i encamina els devots a besar les restes de la catifa mig carbonitzada, ara convertida en una excepcional relíquia a la qual s'atribueixen tota mena de poders màgics de caràcter material i espiritual. Hi ha la constatació ferma (referendada per la Societat de Xamans i Màgics del Gironès) de curacions inexplicables de tota mena de malalties (ceguera, os bertran, tuberculosi, mal de queixal, morenes, etc.) així com de mals d'amor, problemes econòmics, depressió, etc. El poder del Sant és inabastable.
La devoció a la figura del Gran Mestre s'ha escampat pel territori com una taca d'oli fins al punt que dijous de la setmana que ve, està programada la visita al santuari del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i del cap de l'oposició. No en va les properes eleccions poden dependre del vot del cada vegada més gran nombre de seguidors del Gran Maestro Yango Xaman.
Entre els donatius i els souvenirs en tenim per anar tirant i, de tant en tant, donar-nos alguna alegria.
Però aquesta deriva dels esdeveniments no m'han fet oblidar el problema irresolt del Mas Trobat. En l'actualitat les meves investigacions es dirigeixen cap a la Brontologia, que per tots els inútils que em llegiu, és la ciència que estudia les tempestes. No em puc treure del cap les darreres paraules del profeta Sant Ezequiel: "Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Aquells que són, seran i no seran per sempre".
No puc deixar de pensar que aquell dia fatídic, el Gran Maestro no va morir volatilitzat sinó que, per efectes del llamp, va ser transportat a una dimensió desconeguda on probablement m'espera.
I l'única manera de comprovar si la meva teoria és certa, és reproduir les condicions de la tempesta del dia d'autos i a la falta (comprensible) de voluntaris, immolar-me jo mateix entomant una descàrrega elèctrica de 15 milions de volts. La Ciència demana sacrificis.
L'Amira no para de dir-me que estic sonat i segurament té un punt de raó.
Veurem com acaba tot.
