10. EL NOI DE LA TRINI
Una història irreal basada en fets reals

LA TRINI.
La Trini era una dona grassa i cara rodona que fa més de cinquanta anys veia passar cada dia, amb posat absent, per la plaça dels Porcs de Cassà.  Els ulls massa sortits, la boca semblant a una bústia i els llavis molsuts li conferien l’aspecte d’una enorme granota riallera.  Amb els cabells blancs recollits en un monyo, un bigoti considerable, eternament vestida amb un davantal de petits quadres blancs i negres i calçada amb espardenyes de lona blava, caminava lenta i pesadament arrossegant els peus i només aixecava la vista de tant en tant per orientar-se, tot fent una ganyota com si li molestés la claror del cel.
Aleshores vivia amb el seu fill en una antiga casa d’una sola planta al carrer Cervantes, a prop de les plaça dels Porcs. Se la podia veure al pas de la porta escombrant la vorera.
El seu home, el Moroto, un bullidor de fardos de suro, valent i treballador com pocs, havia mort ofegat per la seva dentadura postissa quan el treien del quiròfan després d’una senzilla operació d’apendicitis. Una mort estúpida que la Trini mai  va superar.
Va treballar des de molt jove com a triadora a Can Paró, una fàbrica de taps de xampany, la més gran del poble, fins que va plegar sense donar explicacions. Després, i durant una temporada, es va guanyar la vida repartint cantines de llet acabada de munyir per les cases del barri.
Sempre discreta, durant tot el temps que va viure al barri, sobretot a partir de la mort del seu home, no va fer altra cosa que treballar i tenir cura del fill.
Va arribar un moment, però, que les cames de la Trini, massa cansades, inflades i varicoses, van dir prou i va fer com tothom que no pot més: quedar-se a casa i viure de la pensió i del sou miserable del seu fill.

EL NOI DE LA TRINI.
Quan el vaig conèixer, el noi de la Trini ja era un home de mitjana edat, baixet i gras, carregat d’espatlles, cara vermell i pigat com gairebé tots els pèls rojos. Sovint el veia passar camí de la feina amb el cap cot, una burilla de cigarret als llavis i la mirada clavada a la punta de les sabates. No el vaig veure mai somriure ni parlar amb ningú i, a primera vista, semblava que no hi fos tot.
Sempre va ser un nen malaltís i de naturalesa feble, que va anar superant amb dificultats un seguit de problemes de salut gràcies al treball, la cura i la força de voluntat de la seva mare. Especialment greus van ser unes febres reumàtiques que va contraure als nou anys, que el van obligar a guardar llit durant tres mesos i a prendre cortisona de contraban que el metge de capçalera aconseguia de França.
Tot i que va anar a escola fins als dotze anys, quan va començar de camàlic en una fàbrica d’aglomerat de suro, no era capaç d’entendre el que llegia i amb prou feines sabia escriure el seu nom.
Al cap de trenta-quatre anys, quan la Trini va deixar de treballar, el noi, com el primer dia, continuava tirant de carretó al pati de la fàbrica i guanyava un sou de misèria.
I encara gràcies: només la llàstima i una certa actitud paternalista de l’amo va fer possible que conservés la feina tots aquests anys. El noi de la Trini només era capaç d’entendre ordres concretes i fer feines molt senzilles. A la ratlla dels cinquanta, els companys del pati encara el veien com el nen de quan va començar.
La seva vida era la feina i les quatre parets de casa. Quan sortia de la fàbrica se n’hi anava de dret. Pel camí  se sentia desorientat i no entenia massa bé les coses que passaven al seu voltant. Per això anava sempre amb el cap cot procurant no veure res més que els peus que, pas a pas, el portaven a casa. Si alguna vegada es trobava amb un entrebanc imprevist –una pilota de la mainada que li colpejava l’esquena, per exemple,- s’aturava en sec, s’esperava un moment i, atordit, re-emprenia el camí sense aixecar el cap.

Cada dia, sens falta, la Trini l’esperava al pas de la porta, l’agafava de la mà i l’acompanyava a l’interior de la casa.
Allà hi menjava, dormia, ajudava a l’hort i, sobretot, es passava llargues estones escoltant la ràdio assegut en silenci a la cuina-menjador. No s’enfadava mai per res: “Té  molt bon caràcter i és de bon conformar” -deia la Trini a tothom que volia escoltar-la-. I era veritat, quan alguna cosa no anava prou bé, per tota queixa brandava el cap, arronsava les espatlles i reia per sota el nas.

Fora de la feina, només sortia de casa per anar a Cala Maca o a cal Vermell a buscar els farcells de la compra, a cal Rei i al futbol.
Cal Rei era una taverna que hi havia al xamfrà dels carrers del Clot i de la Font. Des de sempre (hauríeu dit) acollia com una gran família els treballadors del barri: obrers de les fàbriques de suro, paletes i, sobretot, bosquetans.
A cal Rei s’hi estava bé, d’això se n’ocupava la Martina, la mestressa, que a les sis del matí ja estava disposada a servir des d’una barreja o un carajillo de conyac pels treballadors de Can Paró fins a un esmorzar de forquilla i ganivet a base de pota i tripa per als bosquetans.
L’ambient sempre estava un pèl massa carregat i quan entraves, el fum dels cigars i de la llar de foc (a l’hivern) amb prou feines et deixava entreveure les prestatgeries plenes d’ampolles de licors, els porrons de vi i la màquina de cafè a la barra del fons. Entrant a mà esquerra, en una gran taula rodona de fusta massissa i coberta per un xarol, els bosquetans, massa grassos i cara vermells, feien un xivarri eixordador mentre esmorzaven, dinaven, sopaven o feien el ressopó, que qualsevol excusa era bona per entaular-se. A la dreta, en taules de marbre, altres homes feien la botifarra o el canari amb el cigarret a la boca i el porró al davant.
Els dissabtes a la tarda la taverna estava plena de gom a gom. Era el moment que el fill de la Trini sortia de casa i anava a cal Rei on tothom l’acollia amb la naturalitat que dóna la força del costum. Quan entrava per la porta, la Martina començava a preparar-li un soldat: un got llarg, una mica de cafè i un bon raig de gasosa de ca l’Espinet, tot ben remenat amb una cullera, no fos cas que sobreeixís quan la combinació entrava en efervescència. Abans no desapareixia el gas i l’escuma espessa que s’hi feia a la superfície, es prenia el soldat amb cara de satisfacció mentre un gran bigoti blanc se li marcava damunt dels llavis i, de vegades, fins i tot a la punta del nas.
Els homes el cridaven a les seves colles i, encara que li prenien el pèl, no ho feien de manera cruel, sinó més aviat amb tendresa i per fer-lo riure una estona. Refractari com era al contacte físic, a cal Rei era l’únic lloc on es deixava tocar: cops a l’esquena, sacsejades i abraçades el feien ser un més de la colla. Quan no li feien cas quedava encantat mirant els jugadors de cartes i, a partir de finals dels cinquanta, quan la Martina va comprar una petita televisió en blanc i negre, mirava sense entendre res, “Cesta y puntos”, un concurs on els nens i nenes dels col·legis privats de l’Espanya Franquista (el Colegio de la Immaculada Concepción de Zaragoza, per exemple, amb Sor Angustias al capdavant), havien de demostrar els seus coneixements de Matemàtiques, Religió o Formación del Espíritu Nacional. També li agradava veure com en Walter (un home gran i simpàtic amb un bigotet ben retallat) tocava el violí per a la família Corchea: en Pedrito, la tia Cuqui, la Bruja i altres titelles. Els diumenges a la tarda, quan no hi havia futbol, quedava totalment fascinat per les aventures d’en Rin-Tin-Tin i “el pequeño cabo Rusty” que es feien un tip de perseguir uns indis més dolents que la tinya.
A les nou en punt la Martina l’agafava del bracet i després de donar-li un paquet de “Celtes”, l’enviava cap a casa fins la setmana que ve, si Déu vol.
La Trini mai se’n sabia avenir de la pudor de tabac que arribava a fer el seu fill quan tornava de la taverna.

Els diumenges es passava el dia (és un dir) al camp de futbol. Al matí no es perdia cap partit dels infantils o dels juvenils i, a la tarda, un cop cada quinze dies, dels “grans”. Quan jugaven els grans, era l’encarregat de  pescar amb una mena de caçapapallones les pilotes que queien al torrent. Amb posat seriós, exhibia una cinta blanca i blava (els colors de la Unió Deportiva Cassà) al braç esquerra, com els empleats del club. Amb el temps va agafar una habilitat extraordinària en això de “pescar” la pilota però si alguna vegada havia quedat en un lloc de difícil accés i trigava més del compte per recuperar-la s’havia de sentir com el públic el xiulava i li feia conya.
Durant tres temporades, mentre va jugar amb el Cassà, en Barnades, un extrem esquerre prim, ràpid i amb molt de gol que venia del Banyoles, va agafar-li afecte i va deixar que li fes d’ajudant: on anava un, anava l‘altre, tot darrera-darrera traginant la bossa d’esport a l’esquena. Quan va acabar la temporada 63-64 i el Cassà va pujar a Preferent, en Barnades (tant bon jugador com bon nano) va regalar-li la samarreta amb el número deu a l’esquena. El noi de la Trini la tenia clavada (ja força descolorida) amb xinxetes a la paret de la cuina-menjador com una relíquia.

​Mentre va viure, només va entrar dues vegades a l’església: quan el van batejar i quan van enterrar la seva mare. I les dues vegades, per força. Pot semblar un fet insòlit en una època que els capellans tenien el control de la societat i que molta gent anava a missa per por o per quedar bé. Però, ben mirat, tampoc és tan estrany: el barri de la plaça dels Porcs estava format per treballadors i treballadores pobres de solemnitat, amb moltes hores de feina a l’esquena i amb poques perspectives de futur. Desmoralitzats per la derrota de la República, eren uns descreguts, anticlericals, anti-franquistes, demòcrates, anarquistes,  comunistes... que només trepitjaven l’església pels batejos, els casaments i els enterraments. I molts d’ells, em consta, ni això: es quedaven fora de l’església fent tertúlia mentre el capellà batejava els nadons, casava les parelles fins que la mort les separés o oficiava els funerals pels morts.
 
EL QUE S’ESDEVINGUÉ.

Un dia de tardor del 72 el noi de la Trini no va anar a treballar. La Trini ja feia dies que no es trobava bé, tenia cap rodo i no sortia de casa de tan mal com li feien les cames. De manera preocupant, a la tarda, la casa continuava tancada amb pany i clau i sense senyals de vida. Cap a les cinc i a instàncies de la Pilar de cal Vermell, el veïns del barri van prendre la decisió d’anar a buscar en “Siset Fuster” i esbotzar la porta.
Van trobar la Trini morta, estirada al llit i el seu noi plorant assegut en una cadira al seu costat mentre li acariciava la cara i no parava de repetir una i una altra vegada: mama, mama...
El seu món s’havia enfonsat... no podia imaginar-se fins a quin punt.
Mentre els veïns es feien càrrec de la situació, el noi de la Trini, inconsolable, va plorar en silenci amb el cap cot al costat de la mare durant un dia i mig. La seva mirada plorosa de nen desvalgut i desesperat, com de xai a punt d’entrar a l’escorxador, va trencar el cor de tots el veïns que van passar per la casa.
Durant el funeral es va estar tota l’estona dret al costat del fèretre i molt temps després de que els paletes acabessin la feina al cementiri van haver d’arrossegar-lo cap a casa, una casa que, per primera vegada a la seva vida, era freda, buida, morta.
Els veïns havien concebut l’esperança que el noi de la Trini seria capaç de refer la seva vida, que podria viure sol anant a treballar, a cal Rei, al futbol, a comprar a cala Maca o a cal Vermell... Que potser amb una mica d’ajuda se’n podria sortir tot sol.
Però de seguida es va veure que això no seria possible.
Desorientat, sense referents, trist i espantat, es va tancar a casa. Al cap de tres setmanes s’havia aprimat sis quilos i ni tant sols s’havia canviat la roba que duia des del dia de l’enterrament. Dormia fins tard, es feia un tip de plorar, no menjava, no es rentava... Semblava haver perdut qualsevol tipus d’interès per la vida.
 Tothom va estar d’acord que si no es feia alguna cosa, el dia menys pensat el trobarien mort a qualsevol racó de la casa.
I va passar el que havia de passar: dos mesos després de la mort de la mare es va aturar una furgoneta de color blanc al carrer Cervantes, en van baixar dos infermers i un guàrdia civil, van entrar a la casa, el van agafar i se’l van emportar. Al vehicle s’hi podia llegir un rètol de color vermell: Manicomio Provincial de Salt.
I d’aquesta manera, sense oferir resistència, mansament i callada el noi de la Trini va desaparèixer per sempre més de la plaça dels Porcs. Així anaven les coses en aquell temps.
Diuen que encara va viure molts anys tancat al manicomi però ningú ho sap del cert. Tampoc ningú m’ha sabut dir on està enterrat.
He preguntat pel barri i pocs el recorden. Qui voleu que se’n recordi, si no ens en recordem dels nostres morts?.
Quan et fas gran, la memòria es torna imprevisible i fa uns dies, sense voler ni saber perquè, em va venir al cap el noi de la Trini. I em va semblar que, tan que ens queixem, estaria bé explicar la seva història i recordar-lo amb afecte com l’ombra fugissera que va ser i en la que ens convertirem tots amb el pas dels anys i de la vida.
 
Josep Vilallonga Agost del 2014

​PD. A hores d’ara encara no he pogut esbrinar el nom del fill de la Trini. Ni falta que fa.
“Em dónes un euro?”, “Tens un cigarro?”. Així ens reben tot sovint els usuaris de salut mental quan accedim al nou Hospital Santa Caterina situat al Parc Hospitalari Martí i Julià. Aquestes persones, que actualment tenim integrades a la quotidianitat saltenca, eren condemnades a l’ostracisme i anomenades dements o alienades a finals del segle XIX quan es va inaugurar el Manicomi de Salt. 
 Luciana Glogowski: Del Manicomi al Parc Hospitalari