15. EL PROCÉS: DUES VÍCTIMES COL·LATERALS

DOÑA PILAR

Doña Pilar no havia dormit en tota la nit. Abans de llevar-se ja estava cansada. I és que, per desgràcia, l’insomni s'havia convertit en quelcom habitual.
Ja a mitja tarda tots els ossos del cos li feien mal i a l'hora de sopar no s'aguantava dreta. Després s'esforçava davant de la televisió a aguantar desperta fins a les 11 amb l'esperança que, aquesta nit sí, podria descansar. Però sempre passava el mateix: s'adormia pocs minuts després de posar-se al llit però, com un rellotge, cada nit es despertava al cap de dues hores i ja no hi havia maneres de tornar a aclucar els ulls. Les hores li passaven lentes i semblava que el sol no tornaria a sortir mai més.
A quarts de set del matí quan les primeres clarors del dia van il·luminar tènuement l'habitació i va sentir la Mercedes trastejar per la casa es va animar una mica pensant que aquell seria un dia especial. Per una vegada, des de la mort del seu marit Don Eleuterio, Fiscal  General de l'Estat i Grande de España (al cel sia) tenia plans. La convocatòria li havia donat el punt d'energia que ja creia que no recuperaria i un estímul per viure qui sap si uns quants anys més. La convocatòria estava fixada per a les sis de la tarda. Tenia tot el dia per preparar-se.
A missa de vuit va trobar-se amb la  Loli (doña Dolores per al servei), la Reme (doña Remedios) i don Francisco, un mossèn molt maco de la parròquia de l'Almudena. Poc habituats a aquests tipus d'esdeveniments van elaborar una llista conjunta de les coses que farien falta. Hauria de mirar al despatx del pobre Eleuterio si encara tot estava en condicions i si faltava alguna cosa.
Un cop a casa va passar llista:
La bandera, protegida per una vitrina, estava desplegada  en un lloc d’honor enfront mateix de la butaca que el seu marit havia ocupat tots aquells anys de desgràcia. Va despenjar-la amb cura i va constatar que feia una mica de tuf de resclosit. Si era cert el que explicava l’Eleuterio era una autèntica relíquia: el General Moscardó personalment li havia fet l’entrega un cop acabada la heroica resistència dels patriotes a l’Alcàzar de Toledo. Va estendre la bandera al damunt del llit. Serviria. 
Després va obrir el primer calaix de la còmoda i en va treure un a un els objectes que componien el seu kit de diari: En primer lloc va col·locar al costat de la bandera el seu estimat rosari elaborat amb pinyols d'oliva de l'hort de Getsemaní. Una pàtina lleugerament setinada després de tants anys d'ús i la imatge en plata de llei de Crist a la Creu la van emocionar. Encara feia una mica d’olor d’encens.
 Després va col·locar al seu costat curosament plegada la mantellina negra amb filigranes daurades que havia comprat en una de les visites anuals al Valle de los Caídos. Va descartar posar-se la peineta, tampoc era qüestió d’arruïnar el pentinat de perruqueria. 
El que no podia deixar-se de cap de les maneres era el retrat del General Franco que decorava l'habitació dels convidats. Es tractava d'una magnífica reproducció a tot color d'un retrat de cos sencer que li havia fet Ignacio Zuloaga Zabaleto el 1941. A la imatge es podia veure la imponent figura del Generalísimo que, vestit amb l'uniforme de la Falange Española destacava sobre un paisatge de muntanyes nevades. La boina vermella, la camisa blau marí gaire bé negra, el jou i les fletxes brodats en vermell de sang sobre el pit, la faixa vermella, els pantalons de campanya i les botes militars amb sivelles daurades eren impressionants. Amb la mirada perduda a la llunyania, el braç dret alçat més amunt de l'espatlla sostenint fermament una gran bandera onejant al vent transmetia una gran serenitat, bondat, seguretat i fermesa. 
Va deixar el retrat a un costat i va preparar aquelles bambes per estrenar que s'havia comprat quan la van convidar a una capea a la finca dels marquesos de Villaverde ja feia una pila d'anys.
Es va tornar a mirar el conjunt i va decidir apartar la bandera. No voldria que una relíquia tan apreciada patís un dany irreparable. D’altra banda hi trobava a faltar l’àguila de San Juan. Només faltaven les ulleres fumades. No s’ho va pensar dues vegades i va enviar la Mercedes a un xino d’aquest que hi ha als barris on només hi viuen immigrants i delinqüents a comprar una bandera com Déu mana, i l’última cosa que faltava: una cartolina blanca i un retolador.
A mitja tarda va quedar paralitzada quan va patir un atac de pànic davant de la cartolina en blanc. Amb l'ajut de la Mercedes finalment va poder escriure: Perro Sanche y Puidemon al paredón. No era cap obra d'art però serviria. 
A dos quarts de sis en punt en Fermin amb el seu uniforme de gala va arrancar el BMW en direcció al Santuari del Sagrado Corazon de Maria. Als seients del darrera doña Pilar, molt nerviosa acariciava el relicari y la Mercedes amb la pancarta improvisada feia cara d’espantada. El cotxe va haver d'aturar-se a gairebé dos-cents metres del carrer Ferraz: una dotzena de tanques estratègicament situades i quatre jeeps dels antiavalots regulaven el pas dels manifestants. Li va semblar que un dels policies li picava l'ullet.
Quan doña Pilar i la Mercedes van arribar al Santuari el rosari estava a punt de començar: a dalt de les escales de l’entrada i darrera d’una precària instal·lació, micro en ma, un home jove, tot repentinat, donava la benvinguda als manifestants i els comminava al silenci i al recolliment. Però la cinquantena de persones que hi havia reunides no estaven per rosaris. Brandant banderes d'Espanya (la majoria inconstitucionals) i pancartes de tota mena i condició no paraven de cridar vivas a España, a la Guàrdia Civil, al Ejército i al Generalísimo Franco. Els “vivas” s’alternaven amb tota mena d’insults dedicats a Pedro Sánchez, Puigdemón, “los catalanes, socialistas, comunistas” i d’altres enemics d’Espanya. La pancarta que duia la Mercedes (Perro Sanche i Puidemón al paredón) era de les més suaus en contra del govern.
Doña Pilar, extasiada, va experimentar una pujada d’adrenalina en vena que gairebé l’estaborneix, va fer un crit agut, llarg i salvatge, es va treure les ulleres fumades i brandant el retrat del Generalísimo es va afegir a la cridòria amb tota la seva ànima. La Mercedes continuava amb cara d’espantada.
Després d’uns minuts d’autèntica bogeria, el jove repentinat, va posar el so dels altaveus al màxim i, després d’anunciar una i una altra vegada per damunt de la cridòria que el rosari estava a punt de començar, poc a poc es va fer el silenci. A aquestes alçades la placeta de davant del Santuari estava plena com un ou. De part del darrera, els antiavalots havien perimetrat l’espai amb tanques i ja no deixaven entrar a ningú. Se sentien crits, aquesta vegada (inaudit) contra la policia socialista.
​Quan l’oficiant va anunciar:  Primer Misterio de Dolor, la Coronación de Espinas. Padrenuestro…, Doña Pilar i la Mercedes es va posar de genolls i van resar amb gran sentiment i devoció per la salvació d’España.
I en aquest punt s’esdevingué que l’edat avançada i la precària salut de Doña Pilar va jugar-li una mala passada: Amb la pressió a dalt de tot va començar a veure bellerumes, la plaça sencera va trontollar i en el moment que es recolzava en la Mercedes, va sentir uns crits esgarrifosos seguits d'un dolor insuportable a l’occipital i d’un esclat de llum…

FRANCISCO MORALES.

Després de patir diverses recaigudes que l’havien tingut de baixa uns quants mesos, el número Francisco Morales (Paco pels amics) s’havia incorporat al servei després de rebre, per enèsima vegada, l’alta per part del seu també enèsim psiquiatra de capçalera que ja n’estava fins al gorro de no entendre res. El primer servei no havia de ser problemàtic: es tractava de facilitar les coses i posar una mica d’ordre a uns patriotes que havien quedat per resar el rosari a prop de la seu d’aquesta púrria del Partit Socialista.
En Paco patia un stress post-traumàtic greu des del 2017 quan el van enviar a Catalunya en ocasió del referèndum. 
El Paco va ser d’aquells que van sortir de la caserna acomiadats pels companys i famílies amb banderes d’España, i crits d’”a por ellos”. Va ser dels que a l’autobús no va parar de cantar el Himno de España, l’”a por ellos” i “puta Catalunya”. El Paco, cada vegada més nerviós, havia estat tancat menjant merda en un vaixell atracat al port de Barcelona. Quan, finalment el dia 1 d’octubre els van deixar anar, ho va fer amb unes ganes terribles d’apallissar a tothom que es posés al davant. I, a fe de Déu que van fer bona feina. Havia gaudit de valent revivint aquells moments inoblidables. S’ho havia passat d’allò més bé i havien rigut molt amb els companys veient-se en els vídeos repartint garrotades a tort i a dret.
Poc es podia pensar que gairebé un mes després, un mal dia i sense venir a tomb, en posar-se el casc antiavalots, el món, la seva vida sencera deixaria de tenir sentit. Alguna cosa va fer un “clic” en el cervell i una ombra desconeguda el va portar a una profunda depressió.
Tan aviat no era capaç de moure un múscul quan se l’ordenava que carregués contra les famílies que es resistien a ser desnonades com començava a repartir garrotades sense venir a compte, fins i tot als seus propis companys. Convertit en un autèntic perill públic, se’l va obligar a agafar la baixa i fer teràpia amb un dels psiquiatres del cos.
Aviat es va veure que la recuperació seria complicada. Sobretot a partir del moment que va començar a parlar de "miradas de odio, murallas humanas, grupos organizados, violencia, patadas, compañeros heridos…”

Estava clar que l’estada a Catalunya no li havia provat i el que és més important, el diagnòstic que li va fer el Lisensiado per la Universitat Nacional de Rio Negro (Argentina) Dr. Lautaro Sosa posava en dubte la seva continuïtat al Cos de Policia Nacional: al Paco li quedava, emmascarada en el lòbul lateral dret del seu cervell de pardal, un bocí d’ànima. Des d’algun racó, inexplicablement i sense venir a compte havia aflorat sense control la seva mala consciència. I això no era bo per un Policía Antiavalots. 
Així, el Dr. Lautaro li va aplicar teràpias de xoc extremes reservades a membres de Greenpeace  consistents en “adormir” la consciència a base de suportar escenes (en video i reals) d’una crueltat esgarrifosa. Però la seva mala consciència (valors adquirits durant la seva infantesa?) sempre acabava apareixent i aleshores entrava en depressió.
Miraculosament un bon dia va començar a repartir garrotades al lisensiado Lautaro, al personal sanitari i als guardes de seguretat de la clínica mentre cridava que ja estava curat. El tractament havia donat resultat fins al punt de revertir la seva reacció a determinats estímuls: Ara, quan pensava en la seva estada a Catalunya, la mala consciència que el portava a la depressió havia desaparegut i, ans al contrari, es desfermaven tots els dimonis interiors. Una rabia incontrolable s’apoderava del seu esperit i podia passar qualsevol cosa.
En tot cas, i després d’aquest atac de ràbia, el Dr. Lautaro, molt espantat, no li va discutir la seva curació: Francisco Morales, Paco, va ser donat d’alta per primera vegada sis mesos després de començar el tractament. Al darrera hi deixava la renúncia del psiquiatre i una família destrossada. Un tic a l’ull dret l’acompanyaria la resta de la seva vida.

I ara, després de sis anys de calvari en què havia alternat llargs períodes de depressió amb d’altres més curts de servei a la pàtria que sempre acabaven malament o molt malament, els comandaments havien decidit arriscar i es trobava filtrant, a una distància prudencial,  els pacífics patriotes que es disposaven a resar el rosari per la salvació d’Espanya.
Tot anava bé, (de fet entre banderes d’Espanya, rosaris i Mare de Déus es trobava en un beatífic estat de pau interior) fins que va sentir, lluny, la paraula “Puigdemont” seguida de “catalanes” i “amnistia”.
El que va succeir a continuació no es pot explicar en paraules. Només dir que l’incident es va saldar amb un mort i diversos contusionats de diversa gravetat. 

UN TRÀGIC FINAL

Quan els antiavalots van aconseguir immobilitzar el número Morales, el mal ja estava fet.  Els ferits, la majoria de poca consideració, es podien contar amb els dits de la mà però la desgràcia havia volgut que una dona d'edat avançada hagués mort (segons recollia l'informe del forense) no estava clar si pel traumatisme, un ictus o una aturada cardíaca o si per les tres coses alhora. 
Doña Pilar va rebre cristiana sepultura al panteó familiar del cementiri de l’Almudena molt a prop de les restes del Caudillo sense tenir consciència de la fractura cranio-encefalica que li havia provocat un cop de porra de l'agent Morales. A la cerimònia, celebrada amb grans mostres de dolor i patriotisme, hi varen assistir les principals autoritats polítiques i judicials de la Comunidad de Madrid. En el seu parlament, el Reverendo Padre Francisco, va destacar la seva fidelitat, devoció i compromís amb l’Eglésia i España. Doña Pilar, Piluca, Cuca, havia mort massa aviat i d’una manera tràgica però havia mort en gràcia de Déu, mentre resava el rosari en defensa dels ideals patris. Tothom hi va estar d'acord. 
Pel que fa al Paco, ja sense esperança, es va optar per interna-lo al centre de salut mental San Miguel, una institució regentada per les Hospitalarias del Sagrado Corazón Jesús on té previst fer-hi  estada durant una llarguíssima temporada. Descansi en pau doña Pilar, salut i llarga vida Paco, víctimes col·laterals dels enemics d’Espanya.