5. L A B È S T I A D E L E S G A V A R R E S
A finals de la primavera del 2014 va començar a circular el rumor que una pitó gegantina -suposadament escapada de l’Institut de Recerca Genètica de Monells- rondava pels boscos de les Gavarres causant tota mena d’estralls entre la població.
La primera veu d’alarma la van donar en Món i l’Anna dels Metges. Segons es va saber, la nit del dijous de Corpus es van despertar sobresaltats pels lladrucs dels gossos i els crits desesperats del bestiar.
“Que els gossos lladrin no és res extraordinari” –explicava l’Anna- : “...un senglar, una guineu o qualsevol altre animal els neguitegen i lladren. El que em va posar els pèls de punta varen ser els crits de les ovelles i, sobretot, el renill dels cavalls”.
“No era normal, - va corroborar en Món- així que em vaig aixecar i vaig mirar per la finestra: La nit era molt fosca i només la claror que pujava dels pobles de la plana permetia entreveure l’ombra del pou, el gran lledoner i, al fons de l’era, la teulada del corral”. “Vaig posar-me les sabates, vaig agafar una llanterna i vaig sortir poc a poc a la fresca de la nit”. “Podia sentir clarament els soroll dels cascs dels cavalls i els cops dels xais contra les parets de fusta en intentar escapar d’alguna cosa. Vaig cridar tant fort com vaig poder: Qui hi ha?. Els gossos van callar i se’m van acostar però els crits del bestiar es van fer més forts i terribles. Em vaig atansar a poc a poc cap als animals enfocant amb la llanterna i intentant veure alguna cosa enmig de la foscor. Va ser aleshores quan vaig veure uns ulls enormes que em miraven fixament. Vaig quedar paralitzat, no sabia què era, no entenia què passava (un llop aquí?)... fins que al cap d’uns instants la llanterna de l’Anna, que venia al darrera, va il·luminar el cap de la serp més gran que he vist a la meva vida ... i s’estava empassant una de les ovelles!...”.
Els Mossos van fer una investigació “massa” superficial i encara que la notícia va sortir en un breu del Diari de Girona, ningú es va prendre seriosament aquesta història, massa fantàstica per ser certa, deien.
Però la realitat és tossuda i així, al capvespre del dia 28 de juny, dotze dies després, la pitó va reaparèixer prop del Mas Bohigues, al Pla de Banyeres de Sant Sadurní de l’Heura. Aquesta vegada fou el masover del mas qui es va emportar un ensurt de mort quan la serp va sortir de sobte de la vinya que es disposava a ensulfatar. L’Ignasi (el masover) va repetir una i una altra vegada a qui va voler escoltar-lo que l’atac de la serp fou absolutament premeditat i que va veure clarament que l’animal se’l volia cruspir. Sort n’havia tingut de la Tula, la vella i tranquil·la gossa de la casa que havia espantat la bèstia amb els seus lladrucs.
La reaparició de la gegantina serp va posar en alerta els cossos i forces de seguretat locals i autonòmiques: la circulació motoritzada pels camins de bosc va ser restringida, es va aconsellar els ciclistes que s’abstinguessin de circular per les carreteres de Santa Pellaia i els Àngels, es va recomanar que pagesos i ramats restessin tancats a les masies mentre els Mossos d’Esquadra i els Agents Rurals amb l’ajut de voluntaris (més de seixanta) de Sant Sadurní de l’Heura, Cruïlles i La Bisbal van pentinar els boscos de les Gavarres des dels Àngels fins al Puig d’Arques sense resultat. La bèstia s’havia fet fonedissa i al cap d’una setmana es va suspendre la recerca. Els guaites de les torres antiincendis van ser alliçonats perquè donessin la veu d’alarma al més petit indici de la presència de la pitó.
L’alarma va sonar quan el dotze de juliol, en plena canícula, un ciclista imprudent, en Ferran Barón, de Cassà de la Selva, en la seva volta habitual cap a la Ganga i Romanyà a ser atacat, baixant de Santa Pellaia pel rèptil. En un acte reflex increïble va foragitar la bèstia a cops de manxa de la bicicleta. “Feia un xiulets que posava la pell de gallina”, -va declarar l’esportista-, encara no sé com m’he pogut escapar”. En l’informe dels Mossos es va posar en dubte la fiabilitat del testimoni que sovint pateix al·lucinacions com a conseqüència de la manca de reg al cervell després d’esforços excessius.
Els dies posteriors es van trobar traces de la bèstia pels vols de Cassà, prop de can Vilallonga.
Com no podia ser d’altra manera, finalment, el drama s’esdevingué: El vint-i-tres de juliol, va desaparèixer de l’hort de casa dels avis en Josep Palau i Palau, un nen de set anys que cada tarda ajudava l’avi a portar l’hort. “Li he dit que anés a obrir l’aixeta del reg i ha desaparegut. L’he cridat i ningú m’ha contestat, l’he buscat per tot arreu i res.” -va declarar l’avi desesperat-. La Brigada Especial dels Mossos va trobar clars indicis de la presència de la serp prop de l’hort. Pel que semblava, la pitó acabava de cobrar-se la primera i única víctima.
No sabem què hagués passat, quantes víctimes més s’hauria cobrat la serp assassina si no fos perquè la solució del problema va presentar-se aviat de la mà d’una desgràcia encara més gran: el vint-i-set de juliol cap a les sis de la tarda es va declarar un incendi en una fondalada de difícil accés prop de Sant Mateu de Montnegre i, aviat, el vent fort i canviant va escampar el foc per les Gavarres que, curulles de combustible després de la gran nevada del 2010, van cremar pels quatre costats com una teia. El paorós incendi del qual encara no s’ha recuperat el bosc va devastar les Gavarres entre el vint-i-set i el trenta de juliol durant més de seixanta hores.
De la pitó gegantina no se’n va tenir mai més notícia. Es va donar per fet que no s’havia pogut escapar de les flames i havia mort cremada per la voracitat del foc.
El seu record, però, convertit en llegenda, perdura en la memòria. La por a la bèstia ha quedat arrelada al cor dels homes de la comarca i de tant en tant, sobretot en les nits de lluna nova, els pagesos diuen sentir el soroll d’un gran animal que s’arrossega.
En tot cas, si aneu als Metges encara podeu veure, penjat al menjador de l’hostal, un dibuix fet amb molta traça per l’Anna, la mestressa, de l’escena que va presenciar amb els seus propis ulls la nit de Corpus del 2014. Els ulls fosforescents de la bèstia menjant-se una ovella posen la pell de gallina.
Les setmanes posteriors a l’incendi els agents rurals van recórrer les Gavarres a la recerca del cadàver calcinat de l’animal sense resultat. Aquest fet ha alimentat la creença entre determinats sectors de la població (boletaires, caçadors i bosquetans) que el rèptil continua viu amagat en els boscos més espessos, que ha après a fugir dels homes i que espera amatent el moment oportú per tornar a actuar.
Un bosquetà cassanec pelador de suros, l’Eloi Madrià és un dels principals avaladors d’aquesta teoria. “Juro que l’he vist al costat de can Morell de Llambilles. Al menys feia trenta metres i fotia uns xiulets de por” –va explicar amb els ulls desorbitats a testimonis que, per discreció, no volem identificar mentre es prenia l’enèsim cubalibre a la barra del puticlub Nou-Styl per refer-se de l’ensurt.
Malgrat que el testimoni de l’Eloi no sembla massa creïble i que els pagesos probablement el que senten no és un gran animal que s’arrossega, jo, per si de cas, sempre que vaig per les Gavarres a caminar, a caçar bolets o a fer un vol amb la bici de muntanya estic molt alerta per fugir cames-ajudeu-me al més petit soroll.
Josep Vilallonga Cassà de la Selva, juliol del 2104
La primera veu d’alarma la van donar en Món i l’Anna dels Metges. Segons es va saber, la nit del dijous de Corpus es van despertar sobresaltats pels lladrucs dels gossos i els crits desesperats del bestiar.
“Que els gossos lladrin no és res extraordinari” –explicava l’Anna- : “...un senglar, una guineu o qualsevol altre animal els neguitegen i lladren. El que em va posar els pèls de punta varen ser els crits de les ovelles i, sobretot, el renill dels cavalls”.
“No era normal, - va corroborar en Món- així que em vaig aixecar i vaig mirar per la finestra: La nit era molt fosca i només la claror que pujava dels pobles de la plana permetia entreveure l’ombra del pou, el gran lledoner i, al fons de l’era, la teulada del corral”. “Vaig posar-me les sabates, vaig agafar una llanterna i vaig sortir poc a poc a la fresca de la nit”. “Podia sentir clarament els soroll dels cascs dels cavalls i els cops dels xais contra les parets de fusta en intentar escapar d’alguna cosa. Vaig cridar tant fort com vaig poder: Qui hi ha?. Els gossos van callar i se’m van acostar però els crits del bestiar es van fer més forts i terribles. Em vaig atansar a poc a poc cap als animals enfocant amb la llanterna i intentant veure alguna cosa enmig de la foscor. Va ser aleshores quan vaig veure uns ulls enormes que em miraven fixament. Vaig quedar paralitzat, no sabia què era, no entenia què passava (un llop aquí?)... fins que al cap d’uns instants la llanterna de l’Anna, que venia al darrera, va il·luminar el cap de la serp més gran que he vist a la meva vida ... i s’estava empassant una de les ovelles!...”.
Els Mossos van fer una investigació “massa” superficial i encara que la notícia va sortir en un breu del Diari de Girona, ningú es va prendre seriosament aquesta història, massa fantàstica per ser certa, deien.
Però la realitat és tossuda i així, al capvespre del dia 28 de juny, dotze dies després, la pitó va reaparèixer prop del Mas Bohigues, al Pla de Banyeres de Sant Sadurní de l’Heura. Aquesta vegada fou el masover del mas qui es va emportar un ensurt de mort quan la serp va sortir de sobte de la vinya que es disposava a ensulfatar. L’Ignasi (el masover) va repetir una i una altra vegada a qui va voler escoltar-lo que l’atac de la serp fou absolutament premeditat i que va veure clarament que l’animal se’l volia cruspir. Sort n’havia tingut de la Tula, la vella i tranquil·la gossa de la casa que havia espantat la bèstia amb els seus lladrucs.
La reaparició de la gegantina serp va posar en alerta els cossos i forces de seguretat locals i autonòmiques: la circulació motoritzada pels camins de bosc va ser restringida, es va aconsellar els ciclistes que s’abstinguessin de circular per les carreteres de Santa Pellaia i els Àngels, es va recomanar que pagesos i ramats restessin tancats a les masies mentre els Mossos d’Esquadra i els Agents Rurals amb l’ajut de voluntaris (més de seixanta) de Sant Sadurní de l’Heura, Cruïlles i La Bisbal van pentinar els boscos de les Gavarres des dels Àngels fins al Puig d’Arques sense resultat. La bèstia s’havia fet fonedissa i al cap d’una setmana es va suspendre la recerca. Els guaites de les torres antiincendis van ser alliçonats perquè donessin la veu d’alarma al més petit indici de la presència de la pitó.
L’alarma va sonar quan el dotze de juliol, en plena canícula, un ciclista imprudent, en Ferran Barón, de Cassà de la Selva, en la seva volta habitual cap a la Ganga i Romanyà a ser atacat, baixant de Santa Pellaia pel rèptil. En un acte reflex increïble va foragitar la bèstia a cops de manxa de la bicicleta. “Feia un xiulets que posava la pell de gallina”, -va declarar l’esportista-, encara no sé com m’he pogut escapar”. En l’informe dels Mossos es va posar en dubte la fiabilitat del testimoni que sovint pateix al·lucinacions com a conseqüència de la manca de reg al cervell després d’esforços excessius.
Els dies posteriors es van trobar traces de la bèstia pels vols de Cassà, prop de can Vilallonga.
Com no podia ser d’altra manera, finalment, el drama s’esdevingué: El vint-i-tres de juliol, va desaparèixer de l’hort de casa dels avis en Josep Palau i Palau, un nen de set anys que cada tarda ajudava l’avi a portar l’hort. “Li he dit que anés a obrir l’aixeta del reg i ha desaparegut. L’he cridat i ningú m’ha contestat, l’he buscat per tot arreu i res.” -va declarar l’avi desesperat-. La Brigada Especial dels Mossos va trobar clars indicis de la presència de la serp prop de l’hort. Pel que semblava, la pitó acabava de cobrar-se la primera i única víctima.
No sabem què hagués passat, quantes víctimes més s’hauria cobrat la serp assassina si no fos perquè la solució del problema va presentar-se aviat de la mà d’una desgràcia encara més gran: el vint-i-set de juliol cap a les sis de la tarda es va declarar un incendi en una fondalada de difícil accés prop de Sant Mateu de Montnegre i, aviat, el vent fort i canviant va escampar el foc per les Gavarres que, curulles de combustible després de la gran nevada del 2010, van cremar pels quatre costats com una teia. El paorós incendi del qual encara no s’ha recuperat el bosc va devastar les Gavarres entre el vint-i-set i el trenta de juliol durant més de seixanta hores.
De la pitó gegantina no se’n va tenir mai més notícia. Es va donar per fet que no s’havia pogut escapar de les flames i havia mort cremada per la voracitat del foc.
El seu record, però, convertit en llegenda, perdura en la memòria. La por a la bèstia ha quedat arrelada al cor dels homes de la comarca i de tant en tant, sobretot en les nits de lluna nova, els pagesos diuen sentir el soroll d’un gran animal que s’arrossega.
En tot cas, si aneu als Metges encara podeu veure, penjat al menjador de l’hostal, un dibuix fet amb molta traça per l’Anna, la mestressa, de l’escena que va presenciar amb els seus propis ulls la nit de Corpus del 2014. Els ulls fosforescents de la bèstia menjant-se una ovella posen la pell de gallina.
Les setmanes posteriors a l’incendi els agents rurals van recórrer les Gavarres a la recerca del cadàver calcinat de l’animal sense resultat. Aquest fet ha alimentat la creença entre determinats sectors de la població (boletaires, caçadors i bosquetans) que el rèptil continua viu amagat en els boscos més espessos, que ha après a fugir dels homes i que espera amatent el moment oportú per tornar a actuar.
Un bosquetà cassanec pelador de suros, l’Eloi Madrià és un dels principals avaladors d’aquesta teoria. “Juro que l’he vist al costat de can Morell de Llambilles. Al menys feia trenta metres i fotia uns xiulets de por” –va explicar amb els ulls desorbitats a testimonis que, per discreció, no volem identificar mentre es prenia l’enèsim cubalibre a la barra del puticlub Nou-Styl per refer-se de l’ensurt.
Malgrat que el testimoni de l’Eloi no sembla massa creïble i que els pagesos probablement el que senten no és un gran animal que s’arrossega, jo, per si de cas, sempre que vaig per les Gavarres a caminar, a caçar bolets o a fer un vol amb la bici de muntanya estic molt alerta per fugir cames-ajudeu-me al més petit soroll.
Josep Vilallonga Cassà de la Selva, juliol del 2104
