6. LA mÉS QUE PROBABLE FI DEL MÓN
Tardor del 2006. DESCOBRIMENT I ANUNCI
A la tardor del 2006, la NASA i l'Agència Espacial Europea (ESA) van anunciar el descobriment d'un asteroide gegantí que, procedent de l'espai exterior, s'acostava a la Terra a gran velocitat. Pel que semblava, la seva trajectòria erràtica i capritxosa, no s'ajustava a cap patró conegut. Podia passar qualsevol cosa. Si no hi havia sort, (mira que és gran l'univers) el seu impacte sobre el planeta seria apocalíptic.
Quan es depèn de la sort -o de la mala sort-, la tendència és pensar que desgràcies com aquestes només passen als altres i tothom, aparentment, va continuar fent vida normal. Al cap i a la fi, no seria la primera vegada que un asteroide passava a prop de la Terra. Però, -qui més, qui menys- de tant en tant, mirava el cel i mig aclucant els ulls, intentava veure -molt lluny, molt lluny-, un puntet lluminós que, a poc a poc s'anava fent gran.
Passat festes, exactament el 12 de gener a les 13 hores (horari de la Costa Est dels Estats Units) el director de la NASA, senyor Scare, blanc com el paper de fumar i amb cara d'espantat, va anunciar que, després de càlculs complicadíssims i moltes hores de feina, els savis més savis, havien coincidit en el fet inevitable que la gran roca impactaria contra la Terra el 16 de març.
Gener del 2007. ELS ESDEVENIMENTS
Així va començar tot. Després d'uns minuts, hores o dies d’astorament (tothom s'agafa les coses com vol o com pot), la gent es va tornar boja. Les reaccions a la imminent fi del món van ser d'allò més extravagants i salvatges. Només per fer-vos una idea:
Les esglésies, les mesquites i els temples de tota mena es van omplir de gent. Els profetes que anunciaven la fi del món es van quedar sense feina. Les fàbriques, els tallers i les oficines es van buidar. Es van saquejar els comerços i es van cremar (de vegades amb gent a dintre) esglésies, bancs i edificis governamentals. La gent ("por lo que me queda estar en el convento, me cago dentro") va mostrar la seva autèntica cara.
Es van veure pacífics pares de família disparant a tort i a dret pels carrers dels pobles i ciutats contra el primer que passava. Es van veure capellans despullats perseguint escolanets a dins de les esglésies. El Sant Pare va oficiar una masturbació "Urbi et Orbi" des del balcó de la plaça de Sant Pere del Vaticà.
El director general del BBVA va ser llançat al buit des de la tretzena planta de la seu central a Madrid. Om va poder veure en rigorós directe com el director d'una prestigiosa cadena de televisió es suïcidava d'un tret a la boca...
Dit en poques paraules: el caos es va generalitzar. En pocs dies no en quedava res de la "civilització" que s'havia anat edificant al llarg de milers d'anys. A mesura que s'acostava el dia fatídic, la histèria col·lectiva va augmentar fins a arribar al paroxisme.
13 de març del 2007. RESIDÈNCIA GERIÀTRICA “LA PANTUFLA”: UN BRI d’esperança
A la Residència Geriàtrica "La Pantufla" en Siset de cal Coix (dit simplement “el Coix” pels residents) es va asseure lentament al llit, va deixar el caminador a l'abast de la mà i, armant-se de valor, es va tombar de costat. Al cap d'una bona estona de pel·leiar amb els llençols, la flassada i el dolor de les articulacions va aclucar els ulls i es va disposar a dormir. El silenci era sepulcral. "Es la pau dels cementiris" es va dir en veu alta.
Abans d'abandonar-se va fer una breu anàlisi de la situació: Feia tres setmanes que ningú apareixia pel geriàtric, l'electricitat i els telèfons només funcionaven a estones de manera capritxosa, els productes frescos feia dies que s'havien acabat, el rebost s'anava buidant de manera alarmant i els congelats cada vegada feien més mala pinta. El tuf de descomposició s’estenia ràpidament per tot l’edifici...
D’altra banda la televisió ja no sintonitzava cap canal i a la ràdio només s'agafaven quatre o cinc (depenent dels dies) emissores. A la del bisbat (l'única de les estatals que continuava emetent) passaven el rosari tot el dia, n'hi havia dues o tres que parlaven en àrab i una altra en que una colla de guillats, seguint el lideratge de Carlos Jesús, explicaven els progressos en la construcció d'una nau que els havia de portar al planeta Raticulín on la Humanitat tornaria a començar.
De sobte l’audiòfon de l’orella esquerra va començar a fer un xiulets raríssims.
“Són les piles...” -es va dir- Però, poc a poc, els xiulets van convertir-se en una veu (cada vegada més nítida) que repetia una i una altra vegada un missatge en una llengua que coneixia vagament dels seus anys de combatent a la guerra de Corea.
Aviat va identificar la veu de Kim Jong-Un, el líder suprem de Corea del Nord, l’únic que (segons les seves paraules) havia mantingut la calma i estava en disposició de fer front a l’asteroide assassí. Pel que semblava el líder suprem estava a punt de llançar una bateria de coets amb la intenció de modificar la trajectòria de la gran roca. Però no estava clar si els coets arribarien a la superfície de l’asteroide o si caurien sobre la Terra provocant unes explosions apocalíptiques. En tot cas, i vist com es presentava la cosa, tampoc tenia més importància. Les piles es van acabar a quarts de tres de la matinada quan en Siset exhalava l’últim sospir.
14 de març del 2007. L’APOCALIPSI FINAL
Però el 14 de març (quan els coets del Líder Suprem estaven a punt d’enlairar-se), la gran roca incandescent va fer un canvi sobtat de rumb i, després de fregar l'atmosfera terrestre, es va perdre en la foscor de l'espai sense provocar el més mínim dany al planeta.
Així, doncs, no era la fi del món. La vida continuava, hi havia futur. Com si fos un puzle s'havien d'ajuntar i encaixar els milers de fragments en que havia explosionat la civilització. . .
Però això només va ser un miratge... El procés iniciat de descomposició de la civilització va ser imparable i en poques setmanes la Humanitat es va abocar a l’extinció.
23 d’abril del 2023. RATICULÍN AL RESCAT
A la matinada del 23 d’abril del 2023 una nau extraterrestre procedent de Raticulín va posar-se suaument al centre del que en quedava de la plaza de España de Dos Hermanas (Sevilla).
El cronista de bord, després d’una recerca exhaustiva va escriure en el quadern de bitàcola:
Sense notícies de Gabriel Jesús. No hi ha vida intel·ligent sobre la Terra (i és altament probable que no n’hi hagi hagut mai).
Josep Vilallonga Agost 2023