7.  L'OKUPA
Un conte de Nadal

A començaments de la primavera del 2012 una oreneta va començar a fer niu a sota del voladís de la teulada de casa, just al damunt de la finestra de la nostra habitació.
La va delatar una barreja de brins d'herba, fang, palla i boletes de poliuretà  escampades a l’ampit de la finestra.
 A primer cop d'ull  semblava que les "obres" tot just acabaven de començar i no m'ho vaig pensar dues vegades: vaig anar a la cuina, vaig agafar l'escombra i em vaig disposar a aturar  aquella invasió no desitjada de la meva propietat. Però va resultar que el niu estava fora de l'abast de l'escombra.
Aquest detall, aparentment trivial, em va fer perdre un temps preciós. El temps que va trigar la meva dona en adonar-se que estàvem a punt de tenir una nova veïna.

Com ja era previsible em va donar ordres estrictes de que ni se m'acudís tocar el niu ni molestar l'oreneta en qüestió. En cas contrari, em va amenaçar amb conseqüències terribles i poc especificades (que encara les feien més terribles). Em vaig haver de sentir que no tenia cor i que encara no entenia com m'aguantava després de trenta anys de casats.
I això que era perfectament conscient que, des dels vuit anys, quan un periquito de cals avis materns em va atacar amb ferocitat mentre recollia els ous de les gallines, tinc una al·lèrgia asmàtica greu a la presència de tota mena d'aus. M'és impossible travessar pel mig dels coloms de la Plaça de Catalunya de Barcelona, acostar-me a les gavines de la platja o veure "Los pájaros" de l'Alfred Hitchcock al cinema. M'ofego.
En els dies següents i mentre l'oreneta anava bastint lenta però inexorablement la seva caseta (paraules de la meva dona), vaig patir continus atacs d'asma, la pell se se'm va omplir d'urticària i el cap se'm va inflar com un conill mixomatòsic. Era l'oreneta o jo.

De manera que vaig prendre la secreta i irrevocable decisió d'eliminar la bèstia sense que la meva dona tingués la més mínima sospita de que havia estat jo el causant del crim.
Fa més de 2500 anys, en el seu llibre "L'art de la Guerra", l'estratega xinès Sun Tzu   va escriure: "Coneix el teu enemic, coneix-te a tu mateix i podràs lluitar mil batalles sense perdre". Si volia eliminar el meu enemic, el primer que havia de fer era conèixer-lo.
I heus aquí que l'endemà mateix m'hi vaig posar. Primer de tot vaig fabricar-me un vestit (a base de bosses d’escombraries, cinta aïllant,  guants d'esquiar, ulleres de soldador i un gorro de bany) que em protegís de l'oreneta i així poder-la observar sense perill.
Després vaig seure'm, degudament protegit, al costat de la finestra i, equipat amb unes ulleres de llarga vista (per no perdre'm cap detall) i una llibreta on apuntar qualsevol indici que podés donar-me alguna pista dels punts febles de la meva enemiga, vaig començar a espiar-la.
Com era d'esperar, la precària estabilitat familiar va trontollar quan la meva dona em va trobar assegut a l'ampit de la finestra cobert amb bosses d’escombraries i espiant l'oreneta amb les ulleres de llarga vista.
Després de sentenciar -n'hi ha més a fora que a dins-, va agafar les maletes, va donar un cop de porta i se'n va anar a viure a Gelida, a casa dels seus pares -mentre no hi posis una mica de seny-, en paraules textuals.

Sol i lliure de tot control vaig continuar estudiant les anades i vingudes de la bèstia i planificant la millor manera d'eliminar-la. Val a dir que les meves activitats van aixecar la sospita dels veïns que, primer dissimuladament i després obertament, intentaven esbrinar de quina nova extravagància era capaç.
No voldria entrar en detalls tediosos. Les orenetes són bèsties poc socials que s'ensumen els paranys i fugen dels humans. Calia un pla. Primer vaig descartar l'electrocució i l'emmetzinament, després vaig provar d'aplicar-li ultrasons, però, encara que els gossos del veïnat van estar udolant tot un dia com a desesperats, els ultrasons no li van fer ni pessigolles.
Així que, finalment vaig optar per un mètode revolucionari, gairebé de pel·lícula de ciència ficció: cremar-li el niu (amb ella a dins si fes falta) utilitzant una potent lupa.
I així a les dues del migdia del 23 d'abril, dia de Sant Jordi, vaig dirigir el raig lluminós de la lupa a la palla que sobresortia de l'entrada del niu. Primer va semblar que no passava res, que la calor que generava no era suficient per encendre-la però al cap d'un moment va començar a fumejar lleugerament fins que, de sobte, amb una petita explosió va començar a cremar.
En pocs segons les flames van agafar una virulència inusitada i es van estendre al tendal de la finestra dels veïns. Moment en què, en mig de xisclets terrorífics, l'oreneta en flames va sortir del niu i va caure al damunt del dipòsit de gasoil de la copisteria dels baixos.
En pocs minuts, i després d'una tremenda explosió, l'edifici cremava pels quatre costats.

Llumiguia, maig del 2012 Del nostre corresponsal J.C. Codolà

Commoció a Cassà de la Selva.

​La diada de Sant Jordi d’enguany es va veure tristament alterada pel paorós incendi que, per causes desconegudes, es va declarar al número 17 de la Rambla Onze de Setembre.
Tot i els esforços dels bombers, l'edifici de quatre pisos va quedar reduït a munt de runa fumejant. A hores d'ara continuen les tasques de desenrunament a la recerca del cos d'una persona desapareguda. Es tracta de l'estrambòtic veí del quart segona senyor Josep, gran amant de la natura i estudiós de les orenetes que, des d'aquell dia falta  del seu domicili familiar. Males llengües diuen haver-lo vist (poc després de declarar-se l'incendi) pujar a la Hispano Hilariense cap a una destinació desconeguda.
Seguirem informant.