2.  T A N T  P E R  T A N T,  B É S T I A  G R O S S A
​

​A TALL D’INTRODUCCIÓ

Abans de començar us he de dir que és la primera vegada que explico aquesta història. Entendreu de seguida perquè: resulta força, per no dir molt, increïble i em feia por que em titllessin de fantasiós, mentider o poca-solta.  Ara que ja tinc una edat i he perdut la vergonya, ja no em fa res explicar-la. Us aviso que a mi també em sembla que hi ha alguna cosa que grinyola però no us sabria dir ben bé el què.
En tot cas, aquesta història extraordinària me la va explicar en ​Modest Abras “Xiqueta” quan jo tenia poc més de cinc anys.
Aleshores la vaig donar per certa i no veig cap raó per no fer-ho ara. Situem-nos. El meu pare va ser caçador durant més de vint anys. En aquell temps (finals dels 50 ) el meu pare feia colla amb quatre amics:
 en Xicu de cala Maca, el Negus, en Pelaio i en Xiqueta. Conservo fotografies on se’ls veu tan joves, guapos i feliços, amb l’escopeta a coll, el barret de costat, la canana a la cintura i el sarró en bandolera que sembla que s’hagin de moure i parlar, com els artistes de cine, que no es moren mai. Quan era temps, tots cinc (i els gossos) sortien cada diumenge pel conill, la becada, el senglar o qualsevol altra animal que pogués anar a la cassola.
A casa hi havia tres gossos. Me’n recordo molt d’en Tom, en Colom i, sobretot d’en Murillo, un coniller vell, camacurt i ros, més viu que tots els altres gossos plegats: lent però segur, no errava mai la traça.
Anar a cacera implicava un ritual complex:
Cada dissabte quedaven per discutir la jugada. Normalment anaven a cal Xef i si no, es trobaven a casa. Alguna vegada havia anat amb el pare a cal Xef, l’antic casino republicà del poble: estava bé escoltar les històries de caçadors que s’hi explicaven però trobava que hi havia massa xivarri, massa fum i, en general, m’hi avorria.
M’agradaven més el dies que es trobaven a casa: asseguts a la cuina i amb el porró a taula parlaven de quan, on i com aniria la cacera.
Pels petits de la casa, la meva germana i jo, els dissabtes al vespre eren festa grossa.
Sobretot perquè venia en Xiqueta. En Xiqueta era un gegant, m’ho semblava quan tenia cinc anys i m’ho continuava semblant als cinquanta. Alt, fort, ben plantat, d’ulls blaus i amb un imponent bigoti ros, la seva veu era com un tro i quan reia se’l sentia des de l’altra punta de carrer. Tenia el mal costum de donar-me la mà, enorme, i estrènyer fort fins que em feia xisclar.
Havia estat un defensa central infranquejable: anava tan bé de cap que rebutjava per alt totes les pilotes que li arribaven. Jo tenia la teoria esbojarrada que el cap pelat li venia d’això: m’imaginava en Modest rebutjant la pilota amb el cap i els pèls que li anaven caient d’un en un.
Li devien agradar els nens perquè es feia un tip de riure torturant-nos a base de pessigolles i, sobretot, explicant-nos les seves aventures de cacera.
Un dia que estava més seriós del compte, ens va agafar (a mi i a la meva germana), ens va asseure un a cada genoll i ens va explicar aquesta història fantàstica:

UN TRET DE SORT

Un dia de febrer de fa molts anys, quan encara tenia pèl al cap, vam anar pel senglar cap a la banda dels Metges, en Xicu de cala Maca, en Pelaio, el Negus, el vostre pare (en Mariano) i jo. Quan vam sortir, a les sis del matí, era negra nit i fotia un fred que pelava. Una boira espessa a penes deixava entreveure el camí i només els lladrucs dels gossos trencaven el silenci del bosc. Un gall va cantar quan vam passar per can Mercader. Vaig tenir un mal pressentiment.
A quarts de nou estàvem a punt d’arribar al pas del Daró, prop de can Gironès. El sol començava a esquinçar la boira i els gossos estaven cada vegada més nerviosos. Teníem la certesa que un ramat de senglars solia passar la nit amagat a la fondalada. En Xicu, el Negus, en Pelaio i jo vam buscar un bon lloc de parada pels camins que s’enfilen muntanya amunt abans que en Mariano deixés anar els gossos i fessin córrer els senglars.
A l’hora en punt, en Mariano va deixar anar els gossos. No havien passat ni cinc minuts que bordaven de tal manera que quedava clar que estaven ajuntant els senglars. Jo estava de parada en un tram de carretera des d’on podia controlar uns cinquanta metres a banda i banda. Era qüestió de paciència, sort i punteria. Ningú podia saber en quina  direcció fugirien els seglars, només la sort els podia portar fins a l’abast de la meva escopeta. La resta depenia de mi.
Durant ben bé vint minuts vaig sentir el lladruc dels gossos, lluny, a la fondalada. La boira continuava espessa i l’única cosa que podia fer era parar l’orella. En un moment determinat vaig tenir la sensació de que els gossos venien en la meva direcció. Em vaig disposar a preparar l’escopeta.
Començava a despenjar-me-la de l’espatlla quan vaig sentir un gran terrabastall a poc menys de trenta metres d’on estava: una bèstia grossa corria desesperada pel bosc. Va agafar-me totalment per sorpresa, pel que semblava el senglar anava molt per davant dels gossos...! El tenia a sobre i... jo, amb els pixats al ventre!.
De sobte va aparèixer, com una piconadora, un mascle enorme trinxant el bosc de manera salvatge. Corria cap a mi esbufegant, amb els ullals esmolats com ganivets, disposat a obrir-me en canal de dalt a baix, si feia falta.
En un acte reflex, vaig obrir l’escopeta i vaig buscar un cartutx a la canana. Per a desesperació meva, vaig comprovar que no n’hi havia cap, els havia deixat en una capsa al sarró!. Ja em vaig veure mort!. Em quedaven uns segons...
Aleshores vaig fer l’única cosa que podia fer: vaig agafar una gla de terra, vaig carregar l’escopeta, vaig agenollar-me, vaig apuntar bé i vaig disparar just quan tenia la bèstia a menys de cinc metres.
El senglar va fer un bot impressionant, es va desviar de la trajectòria i va passar pel meu costat com una exhalació mentre se li dibuixava una taca de sang al front, entre cella i cella. Per uns moments vaig sentir la pudor del seu alè.
Vaig quedar tremolant assegut a terra amb l’escopeta a les mans, blanc com el paper de fumar. El senglar va fugir en direcció als Metges deixant darrera seu una estela de bosc trinxat i un caçador amb la moral tocada de mort.
Els companys van estar d’acord que havia estat molt valent i un tros de burro. Valent perquè havia reaccionat bé davant l’escomesa de la bèstia i burro perquè no es pot anar pel món amb l’escopeta descarregada i la cartutxera buida.
Us he de confessar que vaig estar una temporada tocat i amb la moral baixa. El temps, però, tot ho cura i jo, ja hauria oblidat aquesta aventura esgarrifosa, si no fos perquè...

ENS TORNEM A TROBAR

La tardor passada vaig anar a caçar bolets cap a (no us ho penso dir...), i mentre estava entretingut collint una fantàstica clapada d’escarlets vermells, vaig sentir un soroll darrera meu. No en vaig fer massa cas: “un altre boletaire, no sé on anirem a parar...” -vaig dir-me-.
Però quan em vaig girar, una mica més i caic de cul. Vaig quedar glaçat, garratibat, mut, amb els ulls fora d’òrbita i els pèls de punta: tenia davant meu, molt més gros de com el recordava, el senglar dels meus malsons. El vaig reconèixer de seguida: la mateixa mirada, el pèl una mica més blanc, els ullals esmolats com ganivets, la pudor de l’alè...
I sobretot, perquè, al mig del front, entre cella i cella, hi havia, majestuosa, una gran alsina surera.​