8. UNA FRED CRIMINAL
L’ACUSACIÓ
Els diaris del matí del 26 de febrer del 2014 es feien ressò d’una notícia extravagant: el senyor Rossend Recolons i Cantalozella, eminent notari de Sant Feliu de Pallerols, havia estat denunciat per atemptar contra la salut pública.
El corresponsal en pràctiques del Diari de Girona explicava que “Quan el senyor Recolons va rebre la citació del jutge, va caure fulminat per una lipotímia mentre forfollava paraules incomprensibles. Hores després, prostrat en un llit de l’hospital i mentre es recuperava de l’ensurt al costat de la família (la senyora Dolors de Recolons i els seus vuit fills), declarava amb un fil de veu: -sóc innocent, jo no he fet res...-“.
No cal dir que la denúncia va provocar un daltabaix dels que fan època. Mentre el senyor Recolons es tancava a casa, imaginant tota mena d’estratègies per a defensar-se de crims horribles que, n’estava segur, no havia comès, la senyora Dolors, de rigorós dol, passava les hores entre el confessionari de mossèn Anselm, el Bingo i la tassa del vàter, on aprofitava per plorar i prendre un glopet d’anís del Mono, un excel·lent tònic per als mals moments. Els nens, per primera vegada se’ls va veure anar a l’escola tot despentinats i amb el moc penjant.
El poble es va dividir en dos bàndols: els que creien que, per força, es tractava d’un error, i els que pensaven que en Recolons (amb aquell posat de no haver trencat mai cap plat) no era aigua clara i que ja començava a ser hora que sortissin a la llum els draps bruts de la família, que, de ben segur n’hi havia, i molts... Es va arribar a dir que en Recolons era, en realitat, un perillós narcotraficant i que darrera de la seva vida discreta i ordenada, s’amagava un delinqüent buscat per la Interpol als cinc continents.
Mentrestant, el sumari del cas es va mantenir en el més absolut dels secrets i ningú, ni tant sols l’advocat del senyor Recolons, malgrat les protestes, va poder esbrinar de què s’acusava exactament el seu client. Angoixat per la incertesa, l’acusat s’anava consumint a mesura que s’acostava el dia del judici.
EL JUDICI
I així, enmig d’una gran expectació, el dia 28 de març, un desmillorat Recolons, el seu advocat defensor, mitja dotzena de periodistes i una munió de jubilats, van personar-se a la Sala 1 del Jutjat del Penal de Sant Feliu de Pallerols.Des del banc dels acusats, amb la sala plena de gom a gom i mentre om esperava la sortida del jutge, el senyor Recolons va poder veure de cua d’ull l’acusació particular: un perfecte desconegut que se’l mirava ple de ressentiment mentre brandava el cap com dient: “quina barra, sembla mentida!... “ .
Va estar a punt de declarar-se culpable abans de començar.
Quan el jutge Navarro (un home gras, cara vermell i una mica xafallós) va entrar a la sala somrient obertament a l’acusació i llançant sobre el banc de l’acusat una mirada d’“ara veuràs el que és bo”, va quedar clar que la cosa pintava malament.
Sense més preàmbuls i enmig d’un silenci sepulcral el judici va començar amb la presentació dels càrrecs.
A una indicació del jutge, el desconegut va aixecar-se i, amb aplom i serenitat, va dirigir a l’audiència les següents paraules:
“Senyoria, senyors... el meu nom és Fidel Bonàs i sóc llicenciat en Física Quàntica per la Universitat Catòlica de Pionyang. Compareixo davant d’aquest tribunal amb un únic objectiu: demanar justícia. He estat perjudicat greument en la meva salut pel senyor Recolons i reclamo una justa reparació per tot el mal que he patit i un càstig exemplar per a l’acusat. Escoltin i jutgin vostès mateixos.”
Va fer una pausa dramàtica i va continuar:
“La meva especialitat és la tele-transportació matèrica dins el continu espai-temps. Per dir-ho en paraules més planeres, em dedico a fer desaparèixer objectes d’un lloc i fer-los aparèixer en una altra dimensió. Visc d’això i, fins ara, m’ha anat força bé. No amago que és una feina de risc i no és la primera vegada que he tingut problemes: la Física Quàntica és una disciplina revolucionària que s’escapa de la comprensió del comú dels mortals i he patit persecucions de tota mena, fins i tot, -fixin-s’hi bé-, de la policia.
Aquesta vegada, per l’egoisme, la mala fe i la desídia del senyor Recolons, he passat tres mesos ingressat a l’hospital d’Olot entre la vida i la mort...”
Arribat a aquest punt, totes les mirades es van posar sobre el senyor Recolons, que, arronsat al banc dels acusats es volia fondre allà mateix. El jutge Navarro, amb les parpelles a mitja asta, va començar a pesar figues.
“Tot va començar quan pel pont de la Puríssima i aprofitant que la família Recolons havia marxat a Gelida per visitar la mare de la senyora Dolors, vaig entrar al seu domicili particular per fer la meva feina: fer desaparèixer una sèrie d’objectes de valor i fer-los aparèixer en una altra dimensió espai-temporal, més concretament, aquests objectes havien de ser l’endemà mateix en una plaça de garatge que tinc llogada a Banyoles.
Sé el que deuen estar pensant. No es confonguin, no sóc un lladre, sóc un científic atrapat per la crisi que aplica els seus coneixements a la recerca d’un món més just. Tampoc he violat cap domicili, simplement n’he estat un okupa temporal, res a veure. Qui m’ho pot retreure en aquests temps de desnonaments i misèria?.”
Després de lleus murmuris i gestos de comprensió entre el públic, el senyor Bonàs va continuar:
“El cas és que, tot i el minuciós escorcoll, vaig ser incapaç de trobar un sol objecte de valor en tota la casa. Tres hores després, decebut i absolutament glaçat per la criminal temperatura de can Recolons, vaig marxar per la porta del darrera amb les mans buides i una pulmonia de pronòstic reservat. Una pulmonia que ha estat a punt de dur-me a l’altre barri i de la qual encara no n’estic del tot recuperat.”
“Sigui per avarícia, desídia, egoisme o mala fe, el cas és que el senyor Recolons va deixar, mentre visitava la seva sogra, la calefacció apagada sense pensar (ni remotament) en les conseqüències que aquest fet podia tenir per a terceres persones”...
En aquest moment, el senyor Bonàs va patir un defalliment que el va obligar a seure mentre es mocava amb els ulls plorosos. A la sala van sentir-se tota mena d’exclamacions i comentaris cada vegada més pujats de to: “pobre home, no hi ha dret”, “qui ho havia de dir d’en Recolons, sembla mentida”, “quin poca-vergonya, amb els diners que guanya”, “jo, als notaris, els penjaria a tots”...
El jutge, que a aquestes alçades, dormia plàcidament, va despertar sobresaltat sense saber massa on era ni què passava... I, encara va patir un ensurt més fort quan, de sobte i davant l’astorament general, el senyor Recolons, blanc com el paper de fumar, cridava entre convulsions: Señoría, señora, miembros del jurado, me declaro... culpable!.
Agafat a contrapeu i una mica confós per la situació, el jutge va cridar tot donant un cop de maça a la taula: “Listo para sentencia, el tribunal se retira a deliberar”.
LA SENTÈNCIA
El 30 de març, el Diari de Girona es feia ressò de la sentència:
Després d’un curt i sorprenent judici, l’eminent notari Rossend Recolons ha estat declarat culpable d’un delicte contra la salut pública.
La sentència el condemna a acollir en adopció la part demandant per un període de sis mesos i un dia. Durant aquest temps el senyor Bonàs podrà disposar lliurement de la casa del notari en règim de pensió completa en una habitació amb un llit de plaça i mitja i calefacció. En la sentència, el jutge Navarro especifica que, a més, el demandant tindrà barra lliure al moble bar i disposarà del contingut de la nevera sense cap mena de restricció. També li dóna dret a fer totes les tele-transportacions espai-temporals que vulgui.
Per últim, el condemna a acotxar el nou fill adoptiu cada dia a l’hora de dormir. No caldrà, però, que li faci un petó...
UN FINAL SORPRENENT
Diari de Girona, 23 d’octubre del 2014. Del nostre corresponsal en pràctiques.
Ahir es va fer pública la desaparició del senyor Recolons, absent de la llar familiar des de fa més d’una setmana. Sembla ser que el notari hauria fugit amb el senyor Fidel Bonàs cap a una destinació desconeguda on es proposa dedicar en cos i ànima a les tele-transportacions espai-temporals d’objectes de valor, i a viure la vida, que són quatre dies.
Els diaris del matí del 26 de febrer del 2014 es feien ressò d’una notícia extravagant: el senyor Rossend Recolons i Cantalozella, eminent notari de Sant Feliu de Pallerols, havia estat denunciat per atemptar contra la salut pública.
El corresponsal en pràctiques del Diari de Girona explicava que “Quan el senyor Recolons va rebre la citació del jutge, va caure fulminat per una lipotímia mentre forfollava paraules incomprensibles. Hores després, prostrat en un llit de l’hospital i mentre es recuperava de l’ensurt al costat de la família (la senyora Dolors de Recolons i els seus vuit fills), declarava amb un fil de veu: -sóc innocent, jo no he fet res...-“.
No cal dir que la denúncia va provocar un daltabaix dels que fan època. Mentre el senyor Recolons es tancava a casa, imaginant tota mena d’estratègies per a defensar-se de crims horribles que, n’estava segur, no havia comès, la senyora Dolors, de rigorós dol, passava les hores entre el confessionari de mossèn Anselm, el Bingo i la tassa del vàter, on aprofitava per plorar i prendre un glopet d’anís del Mono, un excel·lent tònic per als mals moments. Els nens, per primera vegada se’ls va veure anar a l’escola tot despentinats i amb el moc penjant.
El poble es va dividir en dos bàndols: els que creien que, per força, es tractava d’un error, i els que pensaven que en Recolons (amb aquell posat de no haver trencat mai cap plat) no era aigua clara i que ja començava a ser hora que sortissin a la llum els draps bruts de la família, que, de ben segur n’hi havia, i molts... Es va arribar a dir que en Recolons era, en realitat, un perillós narcotraficant i que darrera de la seva vida discreta i ordenada, s’amagava un delinqüent buscat per la Interpol als cinc continents.
Mentrestant, el sumari del cas es va mantenir en el més absolut dels secrets i ningú, ni tant sols l’advocat del senyor Recolons, malgrat les protestes, va poder esbrinar de què s’acusava exactament el seu client. Angoixat per la incertesa, l’acusat s’anava consumint a mesura que s’acostava el dia del judici.
EL JUDICI
I així, enmig d’una gran expectació, el dia 28 de març, un desmillorat Recolons, el seu advocat defensor, mitja dotzena de periodistes i una munió de jubilats, van personar-se a la Sala 1 del Jutjat del Penal de Sant Feliu de Pallerols.Des del banc dels acusats, amb la sala plena de gom a gom i mentre om esperava la sortida del jutge, el senyor Recolons va poder veure de cua d’ull l’acusació particular: un perfecte desconegut que se’l mirava ple de ressentiment mentre brandava el cap com dient: “quina barra, sembla mentida!... “ .
Va estar a punt de declarar-se culpable abans de començar.
Quan el jutge Navarro (un home gras, cara vermell i una mica xafallós) va entrar a la sala somrient obertament a l’acusació i llançant sobre el banc de l’acusat una mirada d’“ara veuràs el que és bo”, va quedar clar que la cosa pintava malament.
Sense més preàmbuls i enmig d’un silenci sepulcral el judici va començar amb la presentació dels càrrecs.
A una indicació del jutge, el desconegut va aixecar-se i, amb aplom i serenitat, va dirigir a l’audiència les següents paraules:
“Senyoria, senyors... el meu nom és Fidel Bonàs i sóc llicenciat en Física Quàntica per la Universitat Catòlica de Pionyang. Compareixo davant d’aquest tribunal amb un únic objectiu: demanar justícia. He estat perjudicat greument en la meva salut pel senyor Recolons i reclamo una justa reparació per tot el mal que he patit i un càstig exemplar per a l’acusat. Escoltin i jutgin vostès mateixos.”
Va fer una pausa dramàtica i va continuar:
“La meva especialitat és la tele-transportació matèrica dins el continu espai-temps. Per dir-ho en paraules més planeres, em dedico a fer desaparèixer objectes d’un lloc i fer-los aparèixer en una altra dimensió. Visc d’això i, fins ara, m’ha anat força bé. No amago que és una feina de risc i no és la primera vegada que he tingut problemes: la Física Quàntica és una disciplina revolucionària que s’escapa de la comprensió del comú dels mortals i he patit persecucions de tota mena, fins i tot, -fixin-s’hi bé-, de la policia.
Aquesta vegada, per l’egoisme, la mala fe i la desídia del senyor Recolons, he passat tres mesos ingressat a l’hospital d’Olot entre la vida i la mort...”
Arribat a aquest punt, totes les mirades es van posar sobre el senyor Recolons, que, arronsat al banc dels acusats es volia fondre allà mateix. El jutge Navarro, amb les parpelles a mitja asta, va començar a pesar figues.
“Tot va començar quan pel pont de la Puríssima i aprofitant que la família Recolons havia marxat a Gelida per visitar la mare de la senyora Dolors, vaig entrar al seu domicili particular per fer la meva feina: fer desaparèixer una sèrie d’objectes de valor i fer-los aparèixer en una altra dimensió espai-temporal, més concretament, aquests objectes havien de ser l’endemà mateix en una plaça de garatge que tinc llogada a Banyoles.
Sé el que deuen estar pensant. No es confonguin, no sóc un lladre, sóc un científic atrapat per la crisi que aplica els seus coneixements a la recerca d’un món més just. Tampoc he violat cap domicili, simplement n’he estat un okupa temporal, res a veure. Qui m’ho pot retreure en aquests temps de desnonaments i misèria?.”
Després de lleus murmuris i gestos de comprensió entre el públic, el senyor Bonàs va continuar:
“El cas és que, tot i el minuciós escorcoll, vaig ser incapaç de trobar un sol objecte de valor en tota la casa. Tres hores després, decebut i absolutament glaçat per la criminal temperatura de can Recolons, vaig marxar per la porta del darrera amb les mans buides i una pulmonia de pronòstic reservat. Una pulmonia que ha estat a punt de dur-me a l’altre barri i de la qual encara no n’estic del tot recuperat.”
“Sigui per avarícia, desídia, egoisme o mala fe, el cas és que el senyor Recolons va deixar, mentre visitava la seva sogra, la calefacció apagada sense pensar (ni remotament) en les conseqüències que aquest fet podia tenir per a terceres persones”...
En aquest moment, el senyor Bonàs va patir un defalliment que el va obligar a seure mentre es mocava amb els ulls plorosos. A la sala van sentir-se tota mena d’exclamacions i comentaris cada vegada més pujats de to: “pobre home, no hi ha dret”, “qui ho havia de dir d’en Recolons, sembla mentida”, “quin poca-vergonya, amb els diners que guanya”, “jo, als notaris, els penjaria a tots”...
El jutge, que a aquestes alçades, dormia plàcidament, va despertar sobresaltat sense saber massa on era ni què passava... I, encara va patir un ensurt més fort quan, de sobte i davant l’astorament general, el senyor Recolons, blanc com el paper de fumar, cridava entre convulsions: Señoría, señora, miembros del jurado, me declaro... culpable!.
Agafat a contrapeu i una mica confós per la situació, el jutge va cridar tot donant un cop de maça a la taula: “Listo para sentencia, el tribunal se retira a deliberar”.
LA SENTÈNCIA
El 30 de març, el Diari de Girona es feia ressò de la sentència:
Després d’un curt i sorprenent judici, l’eminent notari Rossend Recolons ha estat declarat culpable d’un delicte contra la salut pública.
La sentència el condemna a acollir en adopció la part demandant per un període de sis mesos i un dia. Durant aquest temps el senyor Bonàs podrà disposar lliurement de la casa del notari en règim de pensió completa en una habitació amb un llit de plaça i mitja i calefacció. En la sentència, el jutge Navarro especifica que, a més, el demandant tindrà barra lliure al moble bar i disposarà del contingut de la nevera sense cap mena de restricció. També li dóna dret a fer totes les tele-transportacions espai-temporals que vulgui.
Per últim, el condemna a acotxar el nou fill adoptiu cada dia a l’hora de dormir. No caldrà, però, que li faci un petó...
UN FINAL SORPRENENT
Diari de Girona, 23 d’octubre del 2014. Del nostre corresponsal en pràctiques.
Ahir es va fer pública la desaparició del senyor Recolons, absent de la llar familiar des de fa més d’una setmana. Sembla ser que el notari hauria fugit amb el senyor Fidel Bonàs cap a una destinació desconeguda on es proposa dedicar en cos i ànima a les tele-transportacions espai-temporals d’objectes de valor, i a viure la vida, que són quatre dies.
