​Gàmbia i Casamance

Entre el 14 de novembre i el 3 de desembre del 2022 la meva dona i jo vàrem estar viatjant per Gàmbia i Casamance, que és la zona del Senegal que es troba al sud del país.
Naturalment vaig aprofitar per fer moltes fotografies. Podeu veure a la pàgina corresponent una petita selecció d'aquests fotografies. No té cap pretensió, només són fotografies de viatge marcades per la improvisació, l'espontaneïtat i la immediatesa.
Si hagués estat possible m'hagués agradat "documentar" algun aspecte del que vam veure en profunditat però això hauria implicat temps, un temps que no teníem.
La col·lecció tampoc pretén "explicar" el viatge de forma cronològica ni segueix una ruta determinada. La selecció està dividida en dues parts: Gàmbia i Casamance. Les fotos de Gàmbia les he agrupat per temes o zones geogràfiques sense seguir un ordre cronològic o de ruta. Les de Casamance sí que segueixen un ordre cronològic. De Gàmbia hi ha moltes fotografies de la costa i de l'activitat pesquera: és el que vàrem conèixer millor i el més interessant, De Casamance hi ha més fotografies de les àrees rurals que són per on més ens vàrem moure.
El Cassà United  

Un bon dia, ja fa anys, al camp de futbol de terra de sota de casa, van aparèixer els dissabtes i diumenges a la tarda uns nois africans que venien a jugar a futbol.
Primer des de casa estant i després a peu de camp, vaig començar a fer fotos dels partits. Simplement em semblava una cosa extraordinàriament exòtica que passava al costat de casa. A alguns no els agradava gaire i m'ho feien saber. Crec que tenien por perquè estaven en situació il·legal.
Al començament m'ho mirava des de la distància. Els veia córrer darrera una pilota i els sentia cridar paraules incomprensibles però no en sabia res d'ells. Qui eren aquests nois? Com i on vivien? Treballaven? On treballaven? Tenien família?...
Vaig sentir la necessitat d'acostar-me-hi i explicar qui eren. Aleshores va començar un procés llarg d'acostament. Primer vaig parlar amb en Kourouma i amb en Moro i després, poc a poc, he anat coneixent la resta de jugadors. 
El treball és el resultat del seguiment durant una temporada (2019 -2020) del Cassà United, un equip de futbol format única i exclusivament per africans. Durant aquest temps he documentat els entrenaments, els partits “oficials” dels tornejos d'estiu així com tot l’ambient que es genera en aquests partits. L’objectiu principal és donar a conèixer qui són i quin és l'entorn cultural d'aquest nois que, en un exercici admirable d'autogestió i improvisació es diverteixen i es relacionen jugant al futbol.

​Aquest treball s'ha pogut veure al Castell de La Bisbal entre el 29 de març i el 2 de maig dins del 7è Festival Mirades de Torroella de Montgrí i a Can Trinxeria de Cassà de la Selva entre el 18 de setembre i el ​
Les ànimes de la D E V E S A  

A finals de l'estiu del 2017 vaig creuar casualment la Devesa de Girona. Era diumenge, el dia havia estat calorós i començava a fosquejar. No vaig poder evitar una sensació d'incomoditat en endinsar-me entre els grans plàtans. El parc em va semblar inhòspit i fred, massa gran, fosc i solitari. Una mica intimidat, vaig apressar el pas. Aleshores, vaig sentir, lluny, crits de mainada.
Quan vaig sortir del bosc de plàtans i l'espai es va obrir, uns homes, ja d'una certa edat, jugaven a voleibol mig a les fosques en un camp de terra improvisat i una xarxa trencada. Mentre, les dones acabaven de recollir les taules i les cadires plegables i els nens corrien per l'herba seca cridant. Pel que semblava unes quantes famílies havien passat la tarda -o potser el dia- a la Devesa fent pic-nic i es disposaven a tornar a casa.
Vaig pensar que la Devesa era un espai sorprenent i que, possiblement, acollia molta més vida del que podia semblar. En aquell moment vaig lamentar no portar la càmera. No vaig ser conscient de la forta impressió que aquell passeig m'havia causat fins que, uns dies després, vaig tornar-hi -ara sí, amb la càmera a coll- amb el propòsit de descobrir la vida i captar imatges genuïnes del que diuen és el parc més gran de Catalunya, un parc que no acaba de trobar el seu encaix dins de la ciutat de Girona. Des d'aleshores i durant tot un any (de Fires a Fires) he passejat regularment i assídua per la Devesa.
El resultat d'aquestes desenes de visites, d'aquests llargs passejos és aquest reportatge fotogràfic.  
E S C E N E S  d'una vida tranquil·la

Cada any, quan tornem de Perpinyà després de veure la mostra de fotografia "Visa pour l'image", aclaparats i amb un punt de desànim sempre fem la mateixa reflexió recurrent:"Quines fotografies més extraordinàries però quin món tan terrible". La misèria, la violència, la mort, el dolor, omplen les parets de les sales.
I ens diguem que hi ha un altra realitat, una altra cara del món, tant autèntica com l'anterior i que també mereix ser mostrada. Trobem a faltar imatges que ens parlin d'un món més humà i amable, solidari, divertit i contemplatiu.
​A partir d'aquestes reflexions he elaborat el projecte "Escenes d'una vida tranquil·la". No són fotografies dels pacients d'un hospital psiquiàtric o dels interns d'una presó d'un país tercermundista, tampoc són imatges de primera línia de front ni d'una residència de dones maltractades ni d'abocadors d'escombraries ni de sales d'autòpsia.

Són imatges que, amb la pretensió de que us agradin i us portin a la reflexió, he captat amb la meva càmera en els escassos instants interessants que puc trobar en el dia a dia de la meva vida quotidiana a Cassà de la Selva o fent el turista per aquests móns de Déu.

​Aquest projecte s'ha exposat a la sala de Can Trinxeria de Cassà de la Selva entre els dies 5 i 31 de juliol del 2019 i al Castell de La Bisbal entre el 23 d'agost i el 29 de setembre d'aquest mateix any.
R A B A T  2014
Mostra mixta de fotografies de Josep Vilallonga i pintures de Lola Barranco sobre la ciutat de Rabat (Marroc).
"Per a mi el principal interès de l'exposició rau en la contraposició de visions d'un mateix espai (Rabat) per part d'una pintora i  d'un fotògraf, cadascun d'ells amb una relació ben diferent respecte de la ciutat".
"Les fotos exposades varen estar fetes  de manera improvisada mentre anava descobrint la ciutat i la seva gent. Al darrera no hi ha reflexió, no hi havia temps per pensar. Mai hi ha temps. Les fotos són fruit d'instants, vivències, llum i situacions que t'impulsen a prémer el disparador de la càmera. I el resultar no és mai com t'ho havies imaginat".

Fins al setembre del 2018 l'exposició s'ha pogut veure a:
- La Sala d'Exposicions de Can Trinxeria de Cassà de la Selva entre el 10 i el 31 de juliol del 2017.
- La GALERIA de Palafrugell entre el 2 i el 27 d'agost de 2017.
- La sala d'exposicions de Cala Pruna de Pals entre l'1 i el 19 d'agost del 2019.
E L  D I V E N D R E S  S A N T a Girona
​Exposició consta de 50 imatges dels preparatius de la Processó del Sant Sepulcre que surt cada Divendres Sant de la Catedral de Girona.
 
"De tots els actes de la Setmana Santa gironina, el treball es centra a documentar un esdeveniment que només passa una vegada a l’any i que és poc conegut fins i tot pels mateixos gironins: la preparació a la catedral i rodalies de la processó del per part de les Confraries i dels Manaies".
"Jo diria que la Setmana Santa és de les coses més exòtiques que es fan a Girona i, per tant, de les més sorprenents. Segurament que, per la meva procedència de família treballadora poc propensa a l'autocomplaença espiritual, sempre havia pensat que els gironins érem una colla de descreguts. Però estava equivocat. O al menys això és el que em va semblar quan vaig veure la ingent quantitat de confraries que desfilen en processó el Divendres Sant des de la catedral". 
D’altra banda, el marc (la nau central de la catedral, les escales  i la plaça del Mercadal) és impressionant, les imatges són d'una gran bellesa i el tema és exòtic fins i tot pels mateixos gironins".
​
Aquesta esxposició s'ha pogut veure a:
- La Casa de Cultura de Girona entre el 21 de març i el 21 d'abril del 2017
- Casino Guixolenc de Sant Felíu de Guíxols entre el 13 i el 30 de juny del 2017
- La Biennal de Fotografia "Mirades" de Torroella de Montgrí.

​P E R S O N E S  H U M A N E S  1974 - 2014
És un recull de 50 fotografies en blanc i negre fetes a persones de tota mena i condició que m’he trobat al llarg dels anys i m’han cridat l’atenció per alguna raó o altra.
No pretén altra cosa que mostrar un instant, ja passat, de les seves vides. 

Aquesta exposició s'ha pogut veure total o parcialment a:
- El Cafè de Girona (2016)
- El Cercle de Girona (2015)
- El Claustre de l'Hospital de Torroella de Montgrí (gener del 2014)

L' E S C O L A  D E  B O X A  RAFAEL TREJO DE LA HAVANA (CUBA)  
​​"Hi ha molts nens cubans que, quan surten del col·legi, agafen la bossa d’esport i, en comptes d’anar a jugar a futbol o a bàsquet, van a entrenar-se a l’escola de boxa més propera. Sorprenent.
Però encara resulta més sorprenent que, quan arriba el diumenge al dematí, el pare, la mare o l’avi els acompanyen amb tota naturalitat a donar-se plantofades dalt d’un quadrilàter amb un altre nen de la seva edat. Normal: fan esport, entrenen i competeixen. Normal?
A casa nostra pensem que la boxa és un esport violent i carregat de valors negatius que cal fer desaparèixer del mapa. En canvi a Cuba és un dels esports més populars: els cubans estan convençuts que la pràctica de la boxa ajuda a formar la personalitat del nen a través del desenvolupament de d’una sèrie de valors ètics, morals, conductuals i socials. Els nens, diuen, aprenen disciplina, coordinació, control de l’agressivitat, respecte a unes normes, treball en equip, etc.  Pensen que, de fet, el futbol pot ser molt més violent que la boxa i que la protecció que proporciona el casc, els protectors bucals i el disseny dels guants fa que sigui un esport de poc contacte. Jo no ho tinc clar.
En tot cas, les 20/25 fotografies de 70x50 cm d'aquesta exposició són del gimnàs per a la pràctica de la boxa més popular de La Havana que porta el nom (com tot a Cuba) d’un revolucionari cubà, Rafael Trejo". 
Aquesta exposició s'ha pogut veure total o parcialment a:
- El Cafè-Llibreria Context de Girona a la primavera del 2012
- La Biennal de Fotografia "Mirades" de Torroella de Montgrí entre l'1 i el 24 d'abril del 2017.
- La Biblioteca de Palafrugell entre el 5 i el 30 d'agost del 2017
​- Al Cafè de Girona durant el mes de març del 2018
D e  M U S E U S  

"A la primavera del 2017 la meva dona i jo vàrem  passar uns dies a New York i a Boston.  Com no podia ser d'altra manera, vàrem visitar els grans museus de ambdues ciutats  amb la intenció de gaudir d'algunes de les obres més emblemàtiques de l'art universal.
A New York ens vam passar hores i hores passejant pels passadissos inacabables del Metropolitan Museum, del MoMA, del Museu d'Història Natural, del Whitney Museum of American Art i de l’Ellis Island Immigration Museum. A Boston, amb més calma, vam poder gaudir de les obres exposades al Fine Arts Museum i al Contemporany Art Museum.
Una vegada més vaig poder comprovar que els museus, especialment aquests grans museus, són tot un món per on hi passa contínuament gent de tota mena i condició i on s'hi desenvolupa una vida rica i variada. I així, entre sala i sala, mentre descansava assegut en un banc, vaig adonar-me que, a més de gaudir de les obres d'art que s'hi exposaven, també era molt interessant observar la gent que anava amunt i avall i que des de fa uns anys omple els museus.

I com que, al contrari del que passa a la majoria de museus europeus, als U.S.A tenen el bon costum de permetre l'entrada de les càmeres, vaig començar a fer fotografies de la gent que, absent i concentrada en les obres exposades, deambula per les sales, dels vigilants que, amb paciència infinita, controlen que tot estigui en perecte ordre, dels tècnics que cuiden i mimen les pintures, etc. 
El resultat són tota una sèrie de fotografies que sota el títol de "Museus de Boston i New York" intenten aportar una mirada diferent, ni que sigui des del punt de vista del visitant, de la vida que es desenvolupa a l’interior de les seves parets".

- Exposició a la Llibreria 22 de Girona del 22 de juny al 31 de juliol del 2024.